Franz Kafka, l’anhel per la literatura

Kafka va ser, possiblement, l’escriptor centreeuropeu més important del segle XX | Foto: dBalears

TW
0

Aquest dimarts, 3 de juny, s’han complert 101 de la mort de Franz Kafka (1883-1924), possiblement l’escriptor centreeuropeu més important del segle XX. Amb una personalitat paradoxal i turmentada, abocat sempre a recosir la seva identitat jueva en una Praga en constant mutació, Kafka explorà els límits de la significació humana i la literatura amb uns escrits que retraten les ferides de l’individu modern i l’alienació de tota una època. Relats com ara La transformació (1912), El fogoner (1913) o A la colònia penitenciària (1919) ja formen part del patrimoni cultura europeu i universal, estudiats a Instituts i Universitats d’arreu del món, i es poden entendre com avisos d’allò que pot implicar la deshumanització i la deriva de la societat de masses sota el jou de la burocràcia i del totalitarisme.

No debades, cal no oblidar que a principis dels anys 30 i 40, quan Max Brod, amic de Kafka i editor pòstum, començava a editar les Obres Completes de l’escriptor, la Gestapo va registrar l’habitatge de Dora Diamant, l’amiga de Kafka en els darrers anys de la seva vida, a Berlín, i va confiscar molts manuscrits. A més, l’edició de les obres completes fou fortament obstaculitzada i finalment prohibida. Però, el més greu, és que l’ocupació de Txecoslovàquia per part dels nazis suposà la deportació de les tres germanes de Kafka als camps d’extermini, igual que molts altres coneguts de l’escriptor, com ara la seva antiga amant Milena Jesenská. A més, els nazis van destruir nombrosos arxius i es van perdre innumerables documents, com ara la biblioteca de Kafka i bona part de la seva correspondència. Però l’antisemitisme i la intransigència nacionalsocialista no aconseguí erradicar la veu trencada i incòmoda que suposava l’obra de Kafka.

Entre les obres no publicades en vida de l’autor, i que ell deixà escrit que es destruïssin, s’hi troben dues novel·les majors de la literatura contemporània: El procés, començada a elaborar el 1914, i El Castell, redactada el 1922, pocs anys abans de la mort de l’escriptor. D’ambdues peces comptam amb traducció catalana de la mà de Gabriel Ferrater, en el primer cas, i de la mà de Joan Ferrarons, en el segon. Dues obres que Max Brod interpretà en clau ‘teològica’, com el conflicte entre la culpa i la gràcia, però que també es poden veure des d’un vessant social. En ambdós casos, els protagonistes, Josef K. i K., s’han d’enfrontar amb la impossibilitat d’un accés directe a la realitat social que trenca les seves vides, mediatitzades a partir d’ara per estructures socials burocràtiques. Josef K. ha d’assumir la culpa per un delicte que no coneix i de la mà d’un jutjat hiperburocràtic que deshumanitza el protagonista fins a anihilar-lo. La impossibilitat d’assumir aquesta culpabilitat d’una culpa que s’ignora condemna Josef K. a l’angoixa perpètua i a la impossibilitat de l’absolució o la redempció. Igualment, K. intentarà per tots els mitjans accedir al Castell, sense poder arribar-hi mai. Ha arribat al poble gràcies al Castell, però ningú li permet accedir. Una xarxa burocràtica n’impedeix l’entrada, mentre l’angoixa i la desesperació, novament, no permeten redimir els anhels del protagonista.

Un segle després de la seva mort, l’obra de Kafka continua fascinant lectors i té molt a dir-nos. Nombrosos intel·lectuals, literats i filòsofs s’han emmirallat en una obra marcada pel trencament de la modernitat. Alguns d’ells, com Walter Benjamin i Theodor W. Adorno, ja deixaren establert que el contingut de veritat de l’obra kafkiana suposa el telos de la crisi i la ruptura. D’altres, com Jean-Paul Sartre o Albert Camus, en van fer una lectura existencialista, ressaltant els components angoixants de la vida abocada a un món de dissort. I d’altres, com Maurice Blanchot o Jacques Derrida, aprofundiren en el llenguatge i el trencament de la paraula, reflexionant sobre l’obertura de l’espai possibilitador de la literatura. Sigui com vulgui, l’ombra de Kafka continua estenent-se en un temps de crisi marcat pel retorn de la incertesa i l’angoixa ben endins dels nostres cors.

Punt de vista
Miquel Ripoll

Escriure…

Miquel Ripoll

Franz Kafka lluità tota la seva vida per afirmar el que volia ser: escriptor. Treballà en feines administratives, es ‘barallà’ amb el pare, fou incapaç de mantenir relacions sentimentals duradores; tot per salvar el seu gran anhel… la literatura. Vida i literatura s'entrellacen en l’escriptura de Kafka com el cos indissoluble d’una obsessió gairebé religiosa. L’escriptor txec considerava l’acte d’escriure com un doble moviment, de dins cap a fora i de fora de cap a dins. Si un llegeix els seus Diaris se n’adona de la voluntat de rigor amb les paraules, així com les paradoxes i atzucacs d’un pensament que vol salvar el món i les coses a través dels monts. Escriure… escriure, en sentit ‘kafkià’, tal volta significa fer justícia a la realitat i no oblidar mai la voluptuositat dels seus plecs.