cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 19°
24°

Carme Martí: «El que va donar fortalesa a Neus Català per resistir en els camps d’extermini varen ser les seves conviccions, la seva força moral»

229137

El passat dia 19 de març Carme Martí visità el club de lectura de l’OCB amb l’objectiu de parlar d'Un cel de plom, una novel·la sobre la vida de Neus Català, una supervivent dels camps d’extermini de Rävensbruch i el camp de treball de Holleschein.

L’obra es publicà l’any 2012 i és el resultat d’un any i mig de converses amb Neus que en aquells moments tenia 94 anys i vivia al geriàtric dels Guiamets, el seu poble natal. Al marge d’aquesta, ha escrit altres obres: Els núvols, El camí de les aigües, Història d’una cuinera. Memòria de Maria badia, Cròniques rurals. Precisament recollint el testimoni de les vides rurals va conèixer Neus Català. El seu testimoni la va impactar tant que es va decidir a escriure la seva història. Durant el col·loqui Carme ens contà que Neus li havia donat permís per novel·lar la seva vida però sempre amb la intenció de donar veu a les altres dones que com ella, varen patir la mateixa experiència als camps.

L’important per a Carme és haver pogut contribuir a difondre la memòria d’aquests fets i té molt present les paraules de Neus quan afirmava que «les nostres armes van ser la solidaritat i la cultura. La solidaritat entre les dones als camps va ser tan densa que aquesta barrera els nazis no la varen poder travessar mai». Per a Carme, els clubs de lectura són la representació d’aquesta idea, una conjunció de solidaritat i cultura.

  • Un cel de plom és el títol de la novel·la. Te'l va suggerir na Neus o se’t va ocórrer a tu?

Decidir el títol, va ser difícil. Ella no volia que posàs el seu nom ni que sortís la seva imatge a la coberta. Una nit, polint l’escriptura, en rellegir la descripció de la terrible arribada al camp d’extermini de Ravensbrück vaig recordar que havia dit «el cel era de plom». Aleshores vaig sentir d’una manera lluminosa i profunda que havia de ser aquest, el títol.

  • La part més extensa del relat és la que correspon als dies que va passar en el camp d’extermini, en total 15 mesos. Amb quin to, te’n feia el relat?

Les experiències a Ravensbrück i a Holleschein són molt diverses, hi ha moments horribles amb els nazis i d’altres, bellíssims amb les companyes. El to variava molt segons les circumstàncies, des de l’angoixa i la ràbia; a la tendresa i el cant. El dia que em contava com la varen apallissar perquè havia robat unes gomes, es posà molt seriosa. Però després quan jo anava apuntant els insults que ella recordava que havia dit a les que l’apallissaven: «Males putes» - els deia; de sobte em digué que això no ho escrivís. Al final, record que davant la meva insistència de la necessitat d’incloure-les, ella es va amollar i va continuar dient totes les flastomies que recordava i vàrem riure molt.

  • La vida de na Neus recorda la divisa de Maria Mercè Marçal: «A l’atzar agraeixo tres dons: dona, de classe obrera i de nació oprimida». Tu que la conegueres de ben a prop, quin dels tres referents pesava més en ella?

Comunista per sobre de tot; i feminista, des de molt joveneta. De petita era com un xicotot i de fet li deien «pruna negra». Tenia una idea molt clara i era que les dones podien fer el mateix que els xics. Catalanista també ho era, sense ser independentista però. Això sí, a favor del dret a decidir. L’1 d’octubre va anar a votar. Publicar la seva fotografia va ser poder fer el crit que ella necessitava fer aquell dia.

  • Al llarg del relat hi ha una voluntat clara de voler salvar la memòria. Però com afronta la voluntat d’aquelles dones deportades, que es resistien a voler recordar?

Quan preparava el seu llibre: De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas, es va trobar amb dones que tenien ganes de parlar però en canvi d’altres, que no. Em va confessar que primer es disgustava, però amb el temps va entendre que cadascú havia tirat endavant com havia pogut i hi havia persones que havien preferit oblidar.

  • En la seva estada al camp, quina era la llengua de relació entre elles?

Principalment el francès, però hi havia deportades d’altres països i s’entenien com podien. Els idiomes oficials actualment de l’Amical Internacional Ravensbrück són el francès, el rus i l’alemany.

  • Un cel de plom és un exemple de literatura concentracionària feta per una dona. N’hi ha d’altres?

Sí que n’hi ha d’obres i molt rellevants, com les de Mercedes Nuñez, Charlotte Delbo, Margarete Buber-Neumann... Quan Montserrat Roig estava escrivint Els catalans als camps nazis i va conèixer la Neus, li va dir que cap deportat li havia dit que n’hi hagués hagut, de dones deportades. Per això sempre deia les dones: «Som les oblidades dels oblidats».

  • Què hi aporten en la seva condició de dones, al relat de l’experiència en els camps?

Les dones hi aporten les seves experiències particulars amb moments terribles, com la revisió ginecològica, i moments entranyables, com la creació entre elles de vincles familiars, creaven famílies amb el rol de mares i filles. Això no ho havia llegit mai. Estaven lluny de tot, abandonades. La finalitat era tenir-se cura mútuament per no sentir-se soles. Quan una estava baixa de moral, l’altra la conhortava.

  • Una de les escenes que més impactant és aquella en què imita Charlot.

És un moment immens. La vena còmica la duia dins i en aquest cas la va treure per animar les companyes a superar la deshumanització a què estaven sotmeses. Només entrar al camp, les rapaven, les vestien amb l’uniforme de deportades i les calçaven amb uns sabatots de sola de fusta que els feia caminar manera maldestra perquè els anaven grans de mida.

  • El relat de l’experiència al camp és impactant però encara ho és més el de la seva vida com a supervivent. En algun moment et va confessar el seu desànim, les ganes de desaparèixer?

No és fàcil conviure amb els records d’una experiència traumàtica com aquesta. De fet ella explica que els records l’assaltaven en qualsevol moment. Li havia passat per exemple que, mentre cosia, se li apareixia el record d’una dona electrocutada en els filats del camp.... De fet, molts supervivents no aconseguiren de conviure amb aquests records i se suïcidaren. La Neus em va confessar que els vuit primers dies a Ravensbrück es volia morir però que després va decidir lluitar per viure i explicar el que veia.

  • L’obra Un cel de plom és del 2012, quan ella tenia 94 anys. No creus que ens hem torbat molt a conèixer aquesta història?

Hi ha hagut moltes altres obres abans de la meva. Montserrat Roig en va parlar a Els catalans als camps nazis (1977), la Neus va publicar De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas (1984) , Elisenda Belenguer va publicar Neus Català. Memòria i Lluita (2007), Montse Armengou i Ricard Belis, Ravensbrück, l’infern de les dones (2007), etc.

Respecte als motius del retard només puc dir que efectivament hi ha hagut un llarguísssim retard en memòria històrica amb l’afegitó que, com deia la Neus, «Les dones som les oblidades dels oblidats.»

  • Neus Català va conèixer Montserrat Roig mentre investigava sobre els camps d’extermini. Què li va aportar haver-la coneguda?

Neus Català parlava de la lluita del partit i de la memòria de les dones, però amb Montserrat Roig per primera vegada va parlar d’ella mateixa, de les seves angoixes i pors. Per això quan es referia a Montserrat Roig deia que havia estat com «la mare dels deportats». La seva tasca havia estat enorme perquè els havia donat veu.

  • Dius que per primera vegada Neus parla d’ella mateixa a Montserrat Roig. Com s’entén que no ho fes amb ningú abans?

Al principi ho explicava però no ho entenien. Era tan bèstia aquell relat que els incomodava. Ningú no es podia imaginar el grau de fam ni de deshumanització dels camps. Efectivament fins que no manté amb na Roig aquella conversa, no va deixar de tenir malsons a les nits. I, el més curiós de tot, és que ella no era conscient de tenir-ne perquè a les cartes que mantenia amb les seves companyes deportades, deia que ella no en tenia.

  • La seva resiliència al camp d’on creus que li ve?

No podem deslligar la persona dels seus orígens. La seva fortalesa li ve crec jo, de la seva condició de pagesa però també de les conviccions ideològiques que tenia sobretot per part del pare que li recordava que no havia de baixar els ulls davant ningú. Per tant, el que li va donar fortalesa va ser la força moral. Ella sempre deia que les deportades com ella, eren més fortes que les intel·lectuals franceses que eren de ciutat, no venien de pagès.

  • Tenia algun remordiment?

Es penedia de dues coses a la vida, haver-se menjat un caragol mentre es trobava al camp de Holleschein en un moment que estava famèlica. Per a ella, aquesta escena representava un moment d’extrema debilitat que interpretava com una pèrdua de dignitat perquè s’havia rebaixat davant els nazis. L’altra, haver deixat la filla Margarita amb la seva cunyada i el seu germà.

  • Neus Català no ha conegut l’ascens de la ultradreta a les institucions democràtiques de molts governs autonòmics de l’Estat espanyol. Què creus que pensaria ella si fos viva ara?

Estaria molt disgustada i sobretot, no es quedaria amb els braços plegats. Quan jo vaig publicar el llibre el 2012 no se’m passava pel cap que hi hauria Vox al Parlament de Catalunya. La Neus encara va ser a temps de conèixer els presos polítics. Cada vegada que l’anava a veure al geriàtric em demanava el mateix: Carme, ja han alliberat els presos polítics?

  • S’han escrit molts llibres sobre l’Holocaust, s’han fet pel·lícules, exposicions, homenatges a les víctimes... no desanima veure que el feixisme encara resulta atractiu?

Costa de creure, és per desanimar-se però per això som aquí, recuperant la memòria.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.