algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 18°
19°

Francesc de B. Moll en la memòria

Quan Francesc de Borja Moll exercia de Mestre, ho feia tan bé com quan descrivia els parlars catalans, investigava les arrels profundes de la llengua, interpretava els clàssics, editava llibres o parlava en públic. Una vegada qualcú li va dir que al seu poble de Ciutadella hi havia un jove universitari aprenent de filòleg, que era un entusiasta de la llengua i la literatura catalanes, feia provatures de glosador i volia treballar solidàriament per canviar moltes coses lletges i injustes que hi havia al nostre entorn, tant el llunyà com el més immediat. Aquest jovençà ingenu un bon dia va rebre la separata d’una publicació d’aquell il·lustre ciutadellenc que vivia a Palma. Venia dedicada i deia: «Al company, col·lega, conglosador i compatrici Joan López Casasnovas». Li vaig agrair la deferència amb uns mots rimats, que deien: «Ser company vostre m’honora,/ teniu- ho per ben segur./ Conglosador…, som molt dur/ però es glosat m’enamora./ Col·lega…, ja és mal de fer/ -vós que en feis tan bé s’ofici!/ Si no arrib al Gai Saber/ de romanista per vici…!/ Però Déu ja ho ha fet bé:/ vam néixer al mateix terrer / i almanco us som compatrici!»

Era el 28 de febrer de 1974, jo estudiava el darrer curs de Romàniques a la Universitat de Barcelona, i fins al dia 18 de febrer de 1991, en què el professor Moll Casasnovas va morir, no passava any que no em fes obsequi d’alguns mots d’encoratjament al costat del regal d’un llibre o de la separata d’algun dels seus treballs i, sobretot, de la seva amistat, que es va refermar d’ençà que va saber que havia estat elegit conseller de Menorca a les primeres eleccions de la preautonomia i que havia assumit la delegació de Normalització Lingüística. No cal dir que allò per mi era no sols un estímul per fer feina de valent sinó també un honor immerescut. Qui m’havia de dir que passant el temps, don Francesc i jo apareixeríem aparentment enfrontats per una qüestió de representació política! 'Aparentment' -ho remarc-, perquè de ver que no hi va haver cap malvolença personal. Confrontat amb en Moll per ocupar seient a una prou inoperant 'Comissió Mixta'? Si jo m’hagués enfrontat amb ell, per sempre més n’estaria afrontat i empegueït. No fou el cas.

Constituïm el consens de la preautonomia…

Després de les primeres eleccions locals de la democràcia, el 3 d’abril de 1979, es va configurar a les illes Balears un sistema preautonòmic que va permetre la creació dels Consells Insulars, elegits directament a cada illa, i un Consell General Interinsular, d’elecció indirecta des de cada Consell. El Consell de Menorca en va elegir 6, dels dotze membres que el composaven; igual que el d’Eivissa i Formentera, mentre que el de Mallorca n’elegia 12 dels 24 que el formaren. El 4 de maig es va constituir i quedà format per 13 consellers d’ UCD –majoria absoluta-, 4 del PSOE, 3 dels Independents d’Eivissa i Formentera, 1 del PS de Mallorca, 1 del PS de Menorca, 1 de Coalició Democràtica i 1 del PCIB. El Govern, presidit per Jeroni Albertí, era monocolor d’UCD. A Menorca, no obstant la victòria dels ucedistes, els resultats no havien estat tan contundents per al partit d’Adolfo Suárez. La UCD havia obtingut 6 dels 12 escons, 2 més havien estat per al PSM, 2 per al PSOE, 1 per a la Coalició Democràtica i 1 per al PCIB. El President fou Francesc Tutzó, el qual, i d’acord amb l’anterior llei de bases de règim local, va presidir un Consell amb una Comissió de Govern formada per 3 consellers d’ UCD, 1 del PSM i 1 del PSOE, i tàcitament els partits polítics acordaren d’assumir les delegacions que el president els assignàs. Fet el repartiment entre els majoritaris, quedava una qüestió incòmoda. ¿Què podia 'delegar' el president al conseller comunista una volta els altres ja s’havien repartit en negociacions bilaterals les escasses competències que en aquella primera etapa preautonòmica gestionaria el Consell segons l’herència rebuda de l’extinció de la Diputació Provincial de Balears i les competències que el CGI delegaria a cada Consell? Ves per on ens vam inventar una delegació, que resultaria una novetat, si més no a les illes Balears: la de Normalització Lingüística i Investigació, que tenia el nom més llarg que no els seus pressupostos, atesa la dotació inicial, que no passaria d’un milió i mig de pessetes. L’aposta estratègica del PCIB sorgia d’una valoració de les possibilitats de feina política que donaria d’immediat la normalització de l’ús social de la llengua catalana, tema que es podia lligar molt bé amb el treball a favor de les classes populars, fixant objectius i línies d’actuació en la cultura popular i, especialment, en tot el que suposaria a curt i a mitjan termini la introducció de la llengua catalana en els plans educatius, el seu lligam amb l’escola menorquina, que els progressistes volíem democràtica, laica, científica i arrelada al país, d’acord amb els ideals formulats a les primeres Escoles d’Estiu. Quant a la segona part del títol ('Investigació'), amb tota la modèstia que la realitat ens imposava, l’objectiu principal era d’intentar posar en marxa una entitat pública que permetés encetar una via autònoma de participació democràtica, compromesa i alhora crítica amb la societat menorquina, gestionada pels mateixos científics ('treballadors de la cultura') en el marc jurídic i pressupostari de les institucions democràtiques. Fou la llavor que set anys més tard fructificaria amb l’Institut Menorquí d’Estudis, una entitat que avui té un ben guanyat prestigi.

Una situació com la que hem descrit per al CIM era, sens dubte, atípica. Els representants de l’oposició eren, alguns (PSM i PSOE), membres, com hem dit, de la Comissió de Govern i tots compartíem d’alguna manera – uns més que no altres, certament- el compromís d’enfortir i fer avançar la institució nounada. Però açò implicava, per torna, una fidelitat i confiança entre els qui governaven i els qui, sense fer- ho, havíem assumit delegació. Segurament, era demanar massa i, com maldaré d’explicar a continuació, aquesta va ser una de les deficiències que personalment em van doldre d’aquells anys, tan intensos i il·lusionants d’altra banda.

Si m’ha calgut fer aquest preàmbul, és perquè l’episodi a què em referiré, i que té en Francesc de Borja Moll com a un dels protagonistes, no s’entendria prou bé sense aquesta contextualització imprescindible.

Quan la política és concebuda com a plataforma de projecció personal o quan és viscuda com una carrera desenfrenada, elecció rere elecció, per obtenir rèdits electorals, la desnaturalització de les finalitats més cultes i dignes de la política és un fet i l’exercici dels càrrecs públics queda greument qüestionat. Aquest mal, de què ha estat tan empedera la nostra democràcia, començava a apuntar, i amb força, ja de bon començament.

Però qualque cosa falla

La incorporació de la llengua catalana, pròpia de les illes Balears, al sistema educatiu fou una fita important en el camí cap a la normalitat democràtica. El Reial Decret 2193/79, de 7 de setembre, n’era l’instrument jurídic, que possibilitava sobre el paper del BOE unes hores de català amb caràcter obligatori, una passa més, només una passa, però positiva per als objectius de recobrament nacional. Així, l’Ordre Ministerial de 25 d’octubre de 1979, que desenvolupava aquell R. Decret, deia en el seu art. 3: «1. En el plazo máximo de quince días [vegi’s la urgència determinada pel començament del curs escolar] desde la publicación de la presente Orden Ministerial en el B.O.E. se contituirá la Comisión Mixta prevista en el art. 7 del Real Decreto 2193/79, de 7 de septiembre».- «2. La Comisión Mixta estará integrada por igual número de representantes de la Administración del Estado y del Consejo General Interinsular de las Islas Baleares. El número total de miembros no será inferior a ocho. Mallorca, Menorca e Ibiza dispondrán, al menos, de un representante, cuya representación podrá ser delegada cuando circunstancias excepcionales así lo aconsejen.»

La Comissió de Govern del CIM, a proposta de la Presidència, sense consulta prèvia al conseller-delegat per a la Normalització Lingüística, aprovà el nomenament de

Francesc de Borja Moll Casasnovas com a representant del Consell a l’esmentada Comissió Mixta. Aquesta decisió, tanmateix, havia de ser referendada pel Ple del Consell i el president Tutzó va presentar-hi una moció perquè fos aquesta instància la que aprovàs el nomenament, i així figurà al punt tercer de l’ordre del dia de la sessió plenària del 22 d’octubre de 1979. Però l’acord no es produí, perquè el tema va haver de quedar 'sobre la mesa'.

El debat que s’esdevingué queda en part recollit a l’Acta d’aquella sessió. Prèvia concessió de l’ús de la paraula, vaig manifestar, en primer lloc, la meua sorpresa pel fet que, en nomenar un representant de Menorca a la Comissió Mixta , no s’hagués pensat en un resident a l’illa. El Sr. Moll, tenia 77 anys, malauradament ja no gaudia de prou salut, i residia a Palma, era una personalitat internacionalment reconeguda en l’àmbit de la Romanística i, presumptament, no tenia la disponibilitat ni l’ànim de viatjar a Menorca per posar-se en contacte amb la nostra realitat educativa, visitar els centres docents insulars i assumir-ne la problemàtica concreta, qüestions que considerava imprescindibles per a l’exercici d’una representació adequada. És cert que, possiblement, des del Govern del CIM es considerava que la representació no havia de ser gaire cosa més que 'honorífica' o de 'notables'; però en aquell moment 'auroral' de la democràcia, cum-alre-no a mi, em semblava que allò no podia ser així. Qüestions com l’autorització d’elements curriculars, llibres de text, didàctica de la llengua, cursos de reciclatge; però, sobretot, dotacions econòmiques, de personal, d’inspecció educativa, etc., responien evidentment a un perfil marcadament polític i no estrictament cultural.

En segon lloc, vaig protestar pel retard amb què es publicava al BOE l’O.M. que feia pas a la Comissió Mixta i que, ateses les importants atribucions que tenia, aquell retard impedia aplicar mesures efectives per a la introducció del català al sistema d’ensenyament ja en el curs escolar 79-80. Vaig haver de repetir, per activa i per passiva, que en cap moment discutia la personalitat del Sr. Moll, sinó els criteris que s’havien fet servir. El President Tutzó es resistia a deixar el tema sobre la mesa i reconeixia el fall de no haver-m’ho consultat abans en tant que conseller-delegat en la matèria. Suggeria que la problemàtica educativa es recollís a Menorca quan es nomenassin Subcomissions insulars, que aleshores el tema passaria pel dictamen de la Comissió de Cultura. Però aquestes subcomissions previstes com a possibles, no eren de creació obligatòria, sinó que estaven sotmeses a criteri d’oportunitat.

Si no a la Comissió, tampoc la Subcomissió…

En la sessió plenària de 12 de novembre de 1979 nomenàrem representant a la Comissió Mixta amb proposta de presidència la persona del Sr. Moll i es demanava al C.G.I. la creació d’una subcomissió insular. En aquest plenari vaig llegir una carta del Sr. Moll [veure Documents I i II] en què indicava la seua absoluta manca d’interès a ostentar cap representació, que l’acceptaria si era la voluntat del Consell i s’oferia a rebre suggeriments de tota casta. De la seva lletra es deduïa que Francesc de B. Moll s’havia sentit pressionat, i qui sap si no instrumentalitzat, en aquesta mena d’episodi polític. L’acord sobre la moció fou per assentiment; val a dir que el representat de CD va excusar l’assistència al plenari. L’esmentada subcomissió no arribà a constituir-se mai.

Passaren els mesos… En la sessió plenària del CIM, de dia 25 de febrer de 1980 s’aprovava per unanimitat el Programa d’Actuació de la Conselleria delegada de Normalització Lingüística i Investigació i, a continuació de l’ordre del dia es constituïa, a proposta meua, una Comissió per a l’Ensenyament de la Llengua Catalana amb la finalitat de vetlar perquè la introducció de la nostra llengua a les escoles es dugués a terme «amb tota l’amplitud i eficàcia possibles». Aquesta Comissió estava formada pels representants menorquins a la Comissió Mixta i altres nomenats pel propi CIM. Els seus propòsits, eminentment tècnics, eren reunir informació i assessorar sobre les necessitats educatives en els nivells d’EGB, BUP, FP i Educació d’Adults; garantir l’aplicació del Decret i assessorar en tot el que afectàs la normalització lingüística dins l’àmbit de la societat menorquina. S’hi va fer feina en la mesura de les escasses possibilitats que hom tenia llavors i hi va haver en general un esperit de participació molt generós, propi, d’altra banda, d’aquells temps de democràcia incipient. Aquesta fou la plataforma que des del Consell Insular volíem posar a l’abast de la Comissió Mixta per assegurar una tasca eficaç del nostre representant, Francesc de Borja Moll.

Tanmateix, el Sr. Moll no va poder venir a cap reunió de l’esmentada Comissió Assessora ni a la Comissió Informativa d’Educació i Cultura del Consell, malgrat que hom li ho sol·licità en compliment del Reglament de Règim Intern del CIM. Evidentment, les múltiples ocupacions del Sr. Moll, tal com ell mateix m’havia manifestat en carta personal, li ho impedien. Cap resposta no vam obtenir tampoc de la sol·licitada presència a Menorca del Secretari General Tècnic de la Comissió Mixta, el qual no podia al·legar òbviament motius de feina, sinó pura manca de voluntat.

La dimissió de F. de B. Moll deixa les coses clares

Per Nadal de 1979, vaig rebre una postal de Mestre Moll en què felicitava els seus amics amb una 'glosa', que deia així: «La dècada dels setanta / dugué molts de llamps i trons. / Déu faci que els anys vuitanta / duguin més dolços ressons / que facin dir amb esperança / a tothom: Molts anys i bons!” Però malgrat tants bons desigs, la cosa no seria un camí de roses, ni de noves!, cum- alre-no per a la nostra llengua».

El novembre de 1979 una Ordre Ministerial havia vingut a reglamentar l’ensenyança d’una nova disciplina anomenada 'Lengua Valenciana' a les escoles de les províncies de Castelló, València i Alacant, és a dir al País Valencià, donant així més ales al secessionisme lingüístic. El filòleg menorquí es va veure empès a escriure un article en forma de carta oberta al President Suàrez, protestant per aquell nou atemptat contra la integritat de la llengua catalana (i no en seria l’últim). El Sr. Moll s’expressava sense embuts i de manera raonada. Els seus arguments eren contundents i, a la vegada, fàcilment entenedors. No debades, el seu tarannà humanista el feia confiar de ple en la capacitat persuasiva de qui empra la paraula amb correcció i amb sentit [vid. Document III].

Ensenyar, convèncer per amor, com volia Ramon Llull; confiar socràticament en la bondat humana i en la virtut de l’educació eren qualitats que ennoblien el nostre gran romanista. I tanmateix, el verí llançat per nefastos personatges de la política governamental al País Valencià i alguns també (però menys) a les Illes tot negant la identitat catalana de la nostra llengua pròpia i exercint la demagògia emmetzinava sectors populars del poble valencià amb conseqüències molt greus per al recobrament de la llengua dels valencians, que ni avui encara no han cessat. I si al capdavall, la política democràtica no era sensible a la veritat científica, i si, una barrabassada rere altra, veia com s’estava consumant el despropòsit (per no dir-ne el lingüicidi), la pregunta òbvia era: què hi feia un home com ell en una instància de natura no tècnica (malgrat el que es digués) i d’incidència i conseqüències polítiques com la Comissió Mixta, on la seva autoritat científica no era tinguda en compte…? El 21 de febrer de 1981, Francesc de B. Moll va presentar la seva dimissió com a membre de la Comissió Mixta en representació del Consell de Menorca, al·legant, entre d’altres coses, raons de salut.

I és que una vegada dites, i ben dites, les coses, la coherència de l’home de paraula es demostra en fets. Com diu el refrany popular: «El bou per la banya; l’home per la paraula». I en Moll n’era ben fidel a aquesta creença: que l’home és home en la mesura que empra el cap per pensar i no per envestir. Val a dir que la inoperància de la ditxosa Comissió Mixta va ser gairebé absoluta.

Amb les eleccions de la primavera de 1983 s’encetaria una nova conjuntura, tan burocratitzada i dolenta o pitjor que aquella, però diferent. Amb l’Estatut d’Autonomia semblava que moltes qüestions urgents s’havien de resoldre en un futur immediat. No fou així.

I en Moll tornà a Menorca

Mig any més tard de la seva dimissió de la Comissió Mixta, Francesc de B. Moll, feia un esforç per superar els seus problemes de salut i venia a Menorca per pronunciar, dia 7 de setembre de 1981, una conferència a l’Ateneu de Maó: 'Aspectes polèmics d’un fet cultural'. Un text exemplar, que il·lustra a la perfecció la bondat, saviesa i altura intel·lectual per deslliurar-se de polèmiques tergiversadores, demagògiques, falsificadores de la història i, al capdavall, estúpides. Eren temps en què qualsevol indocumentat gosava assentar càtedra de lingüista per defensar les idees més peregrines sobre la identitat de la llengua parlada per valencians, balears i catalans, amb una constant, però, que era atacar la unitat del català. Deia Moll:

«Els autors de tals escrits solen parlar en un to doctoral, agressiu i fins i tot insultant. No pensen que les qüestions de llenguatge no poden tractar-se per pura simpatia o antipatia, sinó que són pròpies de la lingüística, que és una ciència tan respectable com pugui esser-ho la medicina o l’enginyeria.

De les llengües espanyoles no pot parlar-ne amb coneixement de causa un qui no hagi estudiat llargament el llatí clàssic i el llatí vulgar, qui no conegui els diversos idiomes romànics o qui ignori la història de la formació i propagació d’aquests idiomes després de la caiguda de l’imperi romà».

Per què va acceptar el Dr. Moll la invitació de l’Ateneu? Em permet la llicència de pensar que en el fons també hi havia les ganes de fer un servei a la col·lectivitat menorquina opinant des del prestigiós fòrum ateneista amb l’autoritat que només una persona com Moll tenia i que, per tant, finalment podia respondre a les sol·licituds que el Consell Insular de Menorca i jo mateix li havíem fet arribar una i una altra vegada:

«A Menorca no teniu aquest espectacle, o el teniu molt mitigat, perquè aquí el nivell de cultura general és més alt i perquè des de sempre els menorquins han mantingut més relació que els mallorquins amb Catalunya i molta gent d’aquí coneix més Barcelona que Palma de Mallorca. Fa un parell de mesos que en el diari Menorca va sortir un article sobre qüestions de llenguatge, escrit d’un senyor mallorquí que no amagava el seu nom. Aquest article va provocar comentaris i una rèplica del professor López Casasnovas que van donar actualitat a les qüestions referents a la nostra llengua. Per això he cregut que seria oportú adherir-me als comentaristes menorquins amb la millor voluntat de deixar aclarits els punts principals de la polèmica lingüística que interessa molta gent d’aquestes Illes i de València.»

Serà bo d’observar que l’afalac de Moll respon a un fet possible –allò de nivell cultural dels menorquins-, però sobretot a una estratègica captatio benevolentiae, que palesa la intel·ligència social de l’orador. A la vegada, que em citàs a mi, quan podia haver-ho fet de molts d’altres, i que es referís a mi no com a conseller, sinó com a professor era una manera molt hàbil i efectiva d’ajudar-nos en la tasca d’esvair prejudicis lingüístics i fer avançar

la nostra llengua cap a la normalitat, que mai no li podré agrair prou. Amb el pas del temps, m’he refermat en la idea que si a Menorca la dèria anticatalanista ha tingut molt manco arrelament que a Mallorca o a València, açò ha estat així gràcies al magisteri de personatges com el mateix Francesc de B. Moll entre d’altres persones dotades de prestigi cultural i d’autoritat científica indiscutibles.

Després de rebatre amb contundència les mentides que anaven sortint amb el propòsit d’enredar la voga, especialment pel que fa a la naturalesa lingüística del valencià, i les múltiples contradiccions en què incorrien els enemics de la nostra llengua, així com la covardia, ignorància i mala fe amb què actuaven, Moll continuava la seva dissertació amb una càrrega molt crítica cap al capteniment de l’Administració responsable de donar crèdit i carta de naturalesa oficial a les 'bestieses d’indocumentats', les quals «si són admeses a certs nivells i influeixen en decisions administratives, poden ser molt perilloses. Intentar fer creure que el menorquí no és català resulta un absurd inofensiu; però si s’organitza l’ensenyança, per exemple, com si realment fossin llengües diferents, la cosa se complica». Aquí retreia una de les coses més preocupants que apareixia en la trama administrativa: el parèntesi capciós (modalidad balear) que el MEC va endossar al costat de la denominació Lengua y literatura catalanas quan el BOE va publicar la desitjada convocatòria d’oposicions per cobrir places de català als centres docents:

«En principi –deia Moll-, pot semblar que, ja que els programes són els mateixos, la cosa no té importància. Però en té, i molta. Per exemple:

a) És una ofensa contra la nostra llengua, que és tractada com si fos una sèrie de llengües diferents que justifiquen oposicions diferents per a ser-ne professors numeraris. No ho podem acceptar mentre no s’accepti que es faran oposicions a professors de 'Lengua y literatura castellanas (modalidad canaria)' per a ocupar plaça de professors de castellà a Canàries.

b) Per culpa d’aquesta absurda divisió administrativa, el menorquí Miquel Melià i altres illencs que ja són professors numeraris de català a Catalunya, si volen venir destinats a les nostres Illes, hauran de fer oposicions especials, perquè ells són professors de Llengua i Literatura Catalanes broixes i no de 'modalidad balear'… Naturalment, els qui guanyin aquestes oposicions de 'modalidad', si després volen ensenyar català fora de les Illes, també hauran de tornar a opositar. És una injustícia i una ridiculesa.»

Avui tornen a ser imprescindibles els mateixos esforços que es van fer en la dècada dels seixanta i setantes, en la triple direcció de l’estudi científic del català, la normativització i l’extensió en tots els àmbits, però ara ens manquen persones amb l’autoritat i el carisma de F. de B. Moll. I som encara massa enfora del reconeixement dels territoris que compartim idioma i cultura com a una entitat compacta i no subordinada a cap altra. La concepció dels intel·lectuals catalans de la resistència al franquisme, els qui fundaren Òmnium Cultural al Principat, el nucli de la revista Gorg a València, trobaven en FBM l’home de la catalanitat de les Illes. Els Sanchis Guarner, J.M. de Casacuberta, Enric Valor, Joan Fuster, Antoni M. Badia, Joan Triadú, Gonçal Castelló, etc., compartien amb Moll una concepció, que ja venia de Prat de la Riba, la que fusionava ciència, cultura i país. Com en temps de Pompeu Fabra, de Rovira i Virgili, del Dr. Josep Trueta, de Josep Ferrater Mora, de Bosch i Gimpera, etcètera, aquests, que eren hereus de la generació d’abans de la Guerra, sabien que ser en tant que poble és afirmar-se en la comesa solidària del lideratge en els avenços en els camps del saber. La investigació, la incorporació a la tecnologia puntera, la producció artística han de contenir l’aportació afegida a la perspectiva única del col·lectiu nacional que constituïm, que es materialitza en el llenguatge que ens és propi i que alhora ens acosta a tots els altres.

Finalment, Moll cloïa la conferència amb un altre estaló important per a la tasca del CIM i deia:

«Aprofit aquesta ocasió per felicitar cordialment el Consell Insular de Menorca per la moció aprovada la setmana passada per reclamar la intervenció del Consell General Interinsular que procuri fer corregir aquest disbarat. Confiem que aquesta gestió tindrà l’èxit que mereix.

Aquest fet demostra també que és necessari que tots els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, així com els valencians i catalans, tinguem una visió ben clara de la realitat de la nostra llengua i cultura, a fi de poder judicar quan una decisió administrativa és perjudicial a la nostra comunitat, perquè puguem així fer sentir la nostra protesta».

Aquesta conferència fou publicada a la Revista de Menorca (Setena època, 1981; ps.185-201) i reproduïda íntegrament a Anthropos (núm. 44, 1984). Per cert, i pel que fa a la falsificació històrica, em pregava Moll que insistís a l’Ateneu perquè la pàgina que reprodueix el document del llibre de Rubió i Lluch, producte d’una grollera manipulació per part dels 'valencianeros', resultàs perfectament intel·ligible [Document IV].

Epíleg

La Transició no és tan polida com s’ha volgut fer veure. La democràcia tenia poderosos enemics, alguns entre les files dels mateixos partits demòcrates. La diferència radica, potser, en el fet que abans hi posaven més energia. Sembla com si avui la gent hagi perdut interès per combats essencials, com el de la llengua i la cultura. No sols ens costa reivindicar la nostra catalanitat, sinó exercir-la amb normalitat. El problema és que –com assenyalava Joan Fuster- la indiferència no solament ens impedeix avançar, sinó que provoca que reculem irremeiablement. No li faltava raó al solitari de Sueca quan va dir que tota política que no feim nosaltres serà feta en contra nostra.

Que en el tema de la representació de Menorca a la Comissió Mixta s’hi barrejaven interessos polítics partidistes i que no era ni una qüestió anecdòtica ni especialment 'tècnica' són elements que queden, per a mi, fora de dubte. L’actitud de F. de Borja Moll en tot aquell afer respongué sempre al perfil de voluntat de servei, prudència, bonhomia i intel·ligència social que el caracteritzava. Sens dubte, aquella 'batalleta' entre polítics (si es pot dir així), que tingué don Francesc com a protagonista involuntari, fou una més –i no la més gran, per cert- de les que el sacsejaren al llarg de la seva vida. Sense que les anàs a cercar, Moll es trobà enmig de polèmiques gruixudes desproveïdes totalment de sentit, si hom les mira amb seny, com la de la unificació ortogràfica del Diccionari, la del nom de la llengua, la d’en Pep Gonella, la de les misses 'en vernáculo', etc. Sens dubte, aquestes foren molt més importants i transcendents que aquesta a què m’he referit. Es comportava com a home de seny, sempre inflexible en la recerca de la veritat, però habilíssim diplomàtic, des del 'candor' (presumptament, aparentment ingenu), fidel als principis i actuant en conseqüència –així el va veure Josep Pla en el magnífic 'Homenot' que va escriure del nostre estimat filòleg.

Certament aquell afer a mi em va fer obrir els ulls sobre la vertadera imatge de la política. Vaig anar a la política amb una certa dosi d’idealisme i esperava de la democràcia més netedat i manco prejudicis.

La normalització lingüística del català s’ha fet amb fort vent (de ponent) de cara, contra burocràcies i malgrat… tot. És un fet constant i que es pot constatar.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris