Joan Guasp, escriptor i col·laborador de dBalears, parla, en aquesta entrevista, dels estils literaris i de l'ofici d'escriptor.

La vostra recomanació de Sant Jordi era el llibre titulat 'Els anys', de l'autora Annie Ernaux. Aquest llibre va ser guanyador del premi Formentor, és un llibre de memòries i dèieu que té un estil exquisit...

Aquesta escriptora que és de la meva generació, dels anys 70, fa referència a la seva joventut i a la seva infància en aquest llibre i això és molt emotiu pels que tenim aquesta mateixa edat. Però també és molt profund, fa una repassada a tot el que ella va viure en el nord de França i pareix mentida la similitud que hi ha amb tot el que vivíem aquí a Mallorca, salvant moltes distàncies, però les més sentimentals i emotives hi són en aquest llibre. Però és la forma, és l’estil... Així com ho conta, és excel·lent.

Per què deis que és una literatura d’alt voltatge?

Per això, per la qualitat de l’estil. Li dóna una qualitat superior. Es veu que n’Annie Ernaux, que jo la coneixia poc i aquesta obra no la coneixia i encara que guanyés l’any passat, ja feia estona que l’havia escrita i publicada a França, però l’any passat es va publicar en català i és quan de veritat la vaig conèixer bé i l’alta qualitat d’aquesta obra és, més que res, emotiva i connecta amb els sentiments que nosaltres vivíem en aquella època. Així i tot, el llibre arriba fins a l’època actual.

Sou un gran coneixedor de la literatura, tocau tots els estils... Les memòries, quin ingredient han de tenir per engrescar al lector?

Més que res és l’emoció i la versemblança. Quan són memòries no caldria ni dir-ho, perquè és una escriptura molt personal, perquè hi ha narrativa i novel·la que també estan dins aquest estil, però quan són memòries, quan són dietaris, quan són records personals de qui els escriu, és natural que formin part de les vivències de qui els escriu i això els fa molt properes i molt creïbles, i això és el que per mi els dóna molta qualitat al fet literari i al fet narratiu. Te conten la seva realitat.

Escriure memòries és tal vegada el recurs més fàcil o menys complicat?

Jo això no ho sé perquè no hi ha res fàcil ni res complicat. Quan un agafa el ritme o l’estil d’allò que escriu, tot es torna molt còmode, però és abans de començar la narració quan un ha d’estar a gust amb ell mateix i ho ha de contar de la manera més senzilla i comprensible pel lector. I no sempre s’aconsegueix, encara que ell s’ho cregui. Però realment els grans autors, com per exemple Annie, sí que ho aconsegueixen.

Sou col·laborador del dBalears, en un article titulat, ‘El millor lloc del món’, hi feis una descripció del taller literari on desenvolupau tota la vostra creativitat i deis que heu tengut molta sort.

Parl de la sort perquè aquestes coses no les cerques, la vida te les dóna. I me vaig trobar amb un espai indicadíssim tant per llegir com per escriure, principalment per llegir, que és el que tota la vida m’ha agradat. I estàs molt còmode, molt tranquil i molt concentrat i tot això te dóna una inspiració que tampoc saps d’on te ve, però jo crec que està molt relacionada amb el lloc on te trobes i dels llibres que t’envolten. És un taller intel·lectual pels llibres que hi ha, però si l’espai no existís no podries estar envoltat d’aquests autors i aquestes grans obres tant clàssiques com contemporànies. I d’aquesta manera és quan et concentres, t’aïlles de tota la resta del món i és quan estàs en condicions de crear. No de crear només obres noves, sinó de crear mentalment i de recrear el que estàs llegint. Te dóna una inspiració enorme i una grandesa d’esperit que et fa sentir transportat i millorat, que és el que fa la bona literatura, te millora la vida. També les vistes a la Serra i la imaginació de la persona que l’observa fa que et transportis a un món idíl·lic.

Un bon escriptor ha de transmetre aquesta empatia i aquesta simbiosi als lectors?

Un escriptor el que ha de fer és ser honest i ser sincer amb ell mateix i escriure el que realment sent i el que realment vol contar i de la manera més senzilla possible i més propera als possibles lectors. De fet, moltes vegades no pensam amb els lectors, pensam que nosaltres mateixos ens entenem a nosaltres mateixos.

Cada vegada que publicau un llibre obteniu un premi. Com ho feis?

Ara ja no, fa anys vaig tenir molta sort, perquè això de guanyar un premi literari és com la loteria, te toca o no te toca. És vera que te l’has de merèixer, però als premis literaris hi participa molta gent, i es fa una selecció i qualsevol d’aquestes podria guanyar, aquí és on entra la sort. I jo durant quinze o vint anys en vaig tenir molta. I guanyar un premi és una doble sort, perquè, a més, hi ha la possibilitat que una editorial et publiqui el llibre.

Quin és el premi que vos va fer més il·lusió?

Tots els premis han estat molt emotius, però per exemple, els primers, que eren els més inesperats, eren els que m’emocionaren més. Però a mi els premis que m’han donat més satisfacció han estat els d’obres teatrals, perquè sempre m’he sentit més autor teatral que novel·lista, i veure que aquella obra que tu amb tanta d'estima has escrit i a la qual has dedicat un any o més és quan realment te sents molt honorat.

L’any 1991 vàreu ser premiat amb el Premi Teatre Principal de Ciutat amb ‘Fumar d’amagat’, que conta aquesta obra?

‘Fumar d’amagat’ és una obra de confinament, és la història d’un professor de secundària que té una depressió i no s’atreveix a sortir de casa i per fer-se passar els nirvis, se’ls fa passar fumant. Però com que li diuen que el fumar no és bo, ell estant tot sol i confinat voluntàriament a casa seva i per la seva circumstància personal, es passa els dies fumant. I acaba de la manera que acaba i s’ha de llegir. Era una obra d’aquestes que sí que realment me va donar molta satisfacció perquè era una obra molt dura, molt difícil d’escriure i després, de premiar. I me va alegrar molt que ho vessin tal com jo ho havia escrit i realment era difícil de fer-la pública.

Quan vareu decidir per primera vegada posar-vos a escriure?

Me’n record que quan llegia me va impactar molt ‘El procés’ d’en Kafka i vaig pensar que m’agradaria fer una obra com aquesta, però jo no pensava ser escriptor, pensava en escriure una cosa, un llibre breu o una petita novel·la, però mai vaig pensar que jo seria escriptor. Pensava que publicant una obra ja me donaria per satisfet. I clar, la primera que vaig escriure i que vaig guanyar un premi, ja vaig trobar la solució al meu problema íntim. Però jo que sempre he tengut un cap molt actiu he anat escrivint i treballant amb les meves idees. I aquella feina es convertia en un altre llibre.

També heu fet poesia. I l’any 2012 publicaren un poemari titulat ‘Blai Bonet i del món’...

Era un homenatge a Blai Bonet, òbviament. No sabria dir ben bé perquè. Jo a Blai Bonet el tenia com a un personatge cregut i molt segur d’ell mateix, a més de ser el millor escriptor de les Illes. I jo m’havia fet una idea que no passaria gust de conèixer-lo, i no el vaig anar a veure mai. Però de tant llegir-lo i de tant admirar-lo, vaig veure que jo estava en deute amb ell i vaig decidir titular-lo en homenatge a ell. Una altra de les grans alegries de la meva tasca literària i creativa.