El GPS és un descobriment recent, però fa segles que els navegants travessen els mars sense pèrdua gràcies a les cartes nàutiques. L'editorial Lumenartis, conscient de la vàlua del treball dels cartògrafs, ha editat l'edició facsímil de La carta de Gabriel Vallseca de 1439, una obra que conté, entre d'altres tresors, l'única carta nàutica hispànica que es conserva dins l'Estat espanyol i que fou feta per un català naturalitzat mallorquí.
Gabriel de Vallseca fou el cartògraf més important de la primera meitat del segle XV i un dels seus treballs, aquest mapamundi del 1439, fou lloat per personatges de la talla de Chopin i George Sand, qui la qualifica en el llibre Un hivern a Majorque com "aquest monument tan preciós i estrany".
Més enllà de marcar les rutes marítimes, Vallseca ens ha deixat en aquesta carta els topònims de l'època i la situació política del segle XV, representada per les banderes i els escuts que dibuixà a cada territori per indicar a quina senyoria pertanyien. A més a més, aquest tresor històric està carregat de llegendes que el seu autor, que no dominava el llatí, la llengua culta del temps, va escriure en català.
Mallorca, indret estratègic
Un llibre d'estudi publicat en català, amb traduccions a l'anglès i al castellà, i duit a terme pel doctor Ramon Pujades Bataller acompanya la carta de Vallseca. Aquest treball destaca la importància de Mallorca en l'elaboració cartogràfica dels segles XIII, XIV i XV, que féu que l'Illa tingués una "incidència decisiva tant en la millora de la navegació com en l'economia dels centres productors". Així, no és estrany que Mallorca, amb Vallseca, els Cresques, Guillem Soler i Macià de Viladesters, esdevingués un dels tres grans centres productors de cartes nàutiques, juntament amb Gènova i Venècia.
Sobre la polèmica propietat del document, ara de l'Institut d'Estudis Catalans, i sobre algunes anècdotes entorn del mateix parla el doctor Francesc Fontbona en el pròleg de l'obra. Sota el títol "La peripècia d'un monument cartogràfic", Fontbona relata algunes de les vicissituds que passà el document al llarg dels segles, com el moment en què el comte de Montenegro, propietari el 1839 del document, va mostrar la carta a Fryderyk Chopin i a George Sand i en posar-hi a sobre un tinter per mantenir-la plana aquest va vessar i hi deixà una gran taca.
