Bebo i Chucho Valdés oferiren dissabte un concert davant prop de 2000 persones a l’Auditòrium de Palma. En quest, pare i fill donaren el millor d’ells mateixos. És increïble allò que dos simples pianos poden arribar a oferir si tenen al davant quatre de les millors mans del planeta. Vint dits virtuosos, cada un amb la seva justa funció, capaços de convertir 90 minuts de concert en un autèntic plaer per als sentits.
"Si som bo, regular o dolent… és culpa d’aquest senyor, el meu mestre, el meu pare", digué Chucho Valdés apuntant a l’altra banda del piano, on hi havia, serè i formós malgrat els seus 90 anys, Bebo Valdés. "No vos enganyeu –responia aquest. Ahir vaig ser jo el professor i ara em toca a mi aprendre d’ell". Moltes lloances i reverències anaven d’una banda a l’altra del piano. Notes que es coordinaven a la perfecció. Ritmes que s’alternaven amb precisió.
El concert que Bebo i Chucho Valdés dugueren a terme dissabte vespre a l’Auditòrium, dins el Jazz Voyeur Festival, serà sens dubte un dels esdeveniments més importants del 2008. La sala plena fins a dalt de tot, i Bebo i Chucho Baldés que entren en escena davant l’ovació del públic. Toquen gairebé sense descansar, aprofitant les mamballetes eixordadores dels espectadors per comentar quina i com serà la pròxima peça. Mirades de complicitat entre un pare i un fill que, sembla mentida, hagin estat tants d’anys separats. Sorprèn la serenitat del pare, que a la seva edat és capaç de fer sonar de manera meravellosa el piano quasi sense immutar-se. Eclipsa l’enegia del fill, amb un domini gairebé perfecte de tots els registres.
Els temes se succeeixen davant l’admiració del públic, el qual en un moment determinat entra en conflicte: els ritmes llatins fan que un sector dels admiradors s’animi a seguir la música amb aplaudiments. D’altre, més purista, preferix escoltar i gaudir, de manera que les discretes mamballetes queden ofegades amb un solemne "shhhhh". Ja en els bisos, Chucho Valdés acosta el tamboret al piano de son pare i, aleshores sí, recordam aquella imatge de fa 50 anys en què ambdós compartiren a Cuba piano i ensenyaments. Semblava que era el final perfecte, fins i tot els llums de la sala ja s’havien encès, però Bebo Valdés reculà sorprenent tothom i afinà un màgic Concierto de Aranjuez que va fer aixecar els espectadors de la cadira.
