algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 28°
29°

El premi Nobel se'n va cap a França

Jean-Marie Gustave Le Clézio s'endúel Nobel de literatura 2008 per la seva “aventura poètica i sensibilitat extasiada”. El prestigiós guardó està valorat en un milió d'euros

Conta l’escriptor que va ser la seva esposa qui agafà el telèfon i rebé la notícia mentre ell continuava immers en la seva tasca literària. La cridada venia des de Suècia i el missatge era d’aquells que a la majoria de mortals ens deixaria ben glaçats. Jean-Marie Gustave Le Clézio acabava de guanyar, contra pronòstic, en Nobel de literatura. El premi més prestigiós de les lletres universals tornà així a França, on ja hi ha anat a parar 14 vegades.

L’Acadèmia sueca el va qualificar com a "autor de nous rumbs, de l’aventura poètica i de l’èxtasi sensual", com a "explorador de la humanitat, dins i fora de la civilització dominant".

Le Clézio (Niça, 1940) està considerat un dels principals escriptors francesos –el més gran viu, segons una enquesta de fa anys dels lectors de la revista Lire– i atresora guardons importants com el Renaudot i el de l’Acadèmia francesa.

Però el seu nom, ja hem dit, no figurava entre els principals favorits enguany –amb l’italià Claudio Magris al capdavant–, com ja va succeir el 2007 amb la britànica Doris Lessing o fa quatre anys amb l’austríaca Elfriede Jelinek, una elecció encara més inesperada. La seva elecció alimenta, a més, la polèmica prèvia provocada per unes declaracions del secretari permanent de l’Acadèmia sueca, Horace Engdahl, en què qualificava d’"insulars" la literatura d’EUA i denunciava el seu paper "marginal" en les lletres universals.

Le Clézio és autor de mig centenar d’obres, fonamentalment novel·les però també assaigs i algun llibre per a joves, en qui ha plasmat el seu gust pels viatges, la seva sensibilitat ecologista i el seu amor per la cultura ameríndia i per Mèxic.

La seva primera novel·la, Le proces-verbal (1963), premi Renaudot, va causar sensació: partint de les restes de l’existencialisme i del nouveau roman, va rescatar les paraules de l’"estat degenerat del llenguatge quotidià" i els va tornar la força per invocar una "realitat essencial", assenyalà l’acadèmia.

Amb aquesta mateixa línia van continuar obres com La fievre (1965) i Le déluge (1966), i la preocupació ecològica va quedar patent més tard a Terra amata(1967) i La guerre (1970), entre d’altres.

La seva consagració definitiva va venir amb Désert (1980), col·lecció d’imatges sobre una cultura perduda nord-africana en contrast amb la visió d’Europa a través dels ulls d’immigrants no desitjats, que li va proporcionar el premi de l’Acadèmia francesa. La proximitat amb el nord d’Àfrica li ve de la seva esposa Jemia, d’origen marroquí, amb qui va contreure matrimoni el 1975.

Les seves llargues estades a Mèxic i a l’Amèrica Central a començament de la dècada de 1970 van marcar l’evolució de la seva obra i el van dur a cercar una nova espiritualitat en contacte amb els indis, plasmada a Voyage de l’autre cote.

Temes com la memòria, l’exili, la reorientació de la joventut i el conflicte cultural responen a una tendència cap a l’exploració del món de la infantesa i la història de la seva pròpia família, presents a Onitsha (1991), La quarantaine (1995), Révolutions (2003) i L’Africain (2004).

Ritournelle de la faim, de recent publicació, és el darrer nom a afegir a una extensa producció que li ha donat el Nobel malgrat que no partia com a favorit; encara que sí per a Elisabeth Grate, la seva editora sueca, que va revelar que dimecres havia comprat xampany perquè va pensar que podia tenir un motiu de celebració l’endemà.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.