L’escriptor Gabriel Sabrafín morí ahir vespre a Palma a 66 anys d’edat, a conseqüència d’una malaltia fulminant. Sabrafín, que havia nascut a Palma el 1942, va ser autor de novel·les i textos dramàtics. Com a periodista col·laborà als diaris Ultima Hora —on realitzà la la major part de la seva feina com a reporter—, Baleares, La Hoja del Lunes i El Lunes, i la revista Brisas. Però Sabrafín era, sobretot, un redactor cultural que coneixia molt bé el món de la música clàssica i el del teatre, un referent per als companys de la redacció. Tenia també molts de coneixements sobre cultura popular, costums i folklore. Tant era així, que Josep Carles Tous, quan era regidor de Cultura a l’Ajuntament de Palma entre 1991 i 1995, l’incorporà al seu equip com a assessor.

Com a autor va ser, sobretot, escriptor de textos dramàtics. En el seu currículum destaquen Benet Esteve, Planxat al vapor i Vell amic de Banús. Aquesta darrera obra rebé el premi Teatre Principal.Com a novel·lista firmà Entre el foc i el fum i El novè vent, i del seu interès per les temàtiques populars en sortiren llibres de contes i llegendes de les Illes i les plaguetes que publicava des de 2004.

En la sèrie Escritores en su tinta, publicada a Brisas, la novel·lista Neus Canyelles titulà Un cor senzill el capítol dedicat a Sabrafín. Canyelles hi definia l’escriptor amb les paraules següents: "Sabrafín és un home que estableix la vida d’una manera senzilla. No és un escriptor profund, ni gaire menys no turmentat. Escoltar-lo és un plaer. Sap explicar històries. Però en sap de veritat. I aquest és un do impagable que ha estat agraït sempre en tots els punts de la Terra".

En l’entrevista que li féu Canyelles, Sabrafín li confessà: "Jo parl de les coses de la vida d’un poble". Coses senzilles, com era ell. En una altra entrevista amb Sebastià Bennassar a Diari de Balears, ara fa deu anys, Sabrafín explicava amb humor que "jo som jubilat, per tant puc dir que ara som de vacances quasi tot l’any. Allò que més m’agrada és anar a una caseta de camp que tenim, enmig d’un ametlerar, i allà llegir i tenir un poc d’esment del jardí".