G. CARRIÓ. Palma.
L'humor fi i la ironia subtil, la mestria en l'escriptura i el retrat social d'una vila mallorquina de postguerra són les fites bàsiques de la novel·la que escrigué Bernat Vidal i Tomàs. La Biblioteca d'Escriptors Mallorquins acull la reedició ben justificada de Memòries d'una estàtua, publicada per primer cop l'any 1953. Vidal i Tomàs, titllat amb raó per Manuel Sanchís Guarner d'humanista i clàssic, és un referent de les lletres catalanes a Mallorca i un precedent directe, entre d'altres, dels escriptors del mateix poble Blai Bonet, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando. La seva obra és una connexió entre l'Escola mallorquina i la generació dels 50 i la tasca que dugué a terme com a dinamitzador cultural ajudà a omplir una etapa del tot convulsa i negra, la immediata postguerra.
Durant més de dos decennis dugué endavant nombroses iniciatives culturals, investigacions i publicacions. Especialment notòria resultà la seva activitat durant la postguerra. A través de conferències, col·laboracions a premsa i lectures clandestines, entre d'altres, promocionà els valors de la cultura i la literatura catalanes.
La seva bibliografia dins l'àmbit de la recerca històrica es basteix a partir de les obres Consolació, recull de documents i notícies sobre el santuari de Santanyí (1949), Santanyí y sus calas (1955), La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811) (1962; traduïda al català el 1986) i Moros en la costa de Santanyí (1964). Per altra banda, l'obra de creació és conformada per la novel·la Memòries d'una estàtua (1953) i el recull de narracions La vida en rosa (1958). A banda, dins la prosa hauríem de comptar amb els seus articles i col·laboracions periòdiques a La Almudaina, Lluc, Raixa, Farmacia nueva, Insula i Diario de Mallorca. El 1958, amb Andreu Julià i Pere Pomar, fundà la revista quinzenaSantanyí. El corpus poètic de l'autor es difongué a partir d'algunes antologies (com per exemple Poesia, editada per Atlante el 1958), corones poètiques i també revistes i diaris. L'any 2002, a cura de Miquel Pons i Bonet, es publicà una antologia, El viatger, que solucionà el tema de la dispersió de l'obra. Vidal, nascut només cinc anys després de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, fou dels primers poetes a Mallorca a preconitzar la renovació de la poesia illenca. Alternava una poesia formalment molt acurada, de tall noucentista, amb una altra influïda per la Generació del 27 castellana, amb alguna experimentació. Tal volta, com s'ha suggerit sovint, l'autoexigència frenà la divulgació de la seva poesia.
La prosa Memòries d'una estàtua és l'única novel·la publicada de Bernat Vidal i Tomàs. És una obra propera al costumisme per ambientació i temàtica però a partir d'un prisma del tot nou i trencador. Ve a ser una crònica del poble on hi apareix un ventall ample de personatges a partir dels quals es recrea la vida més aviat gris i les misèries dels uns i dels altres. L'autor, en la pell de bronze d'una estàtua plantada al mig de la plaça, es detura en el retrat social i n'esdevé observador, i més enllà, espectador. L'estàtua és qui parla i medita en el rerefons d'una tragèdia global en la qual Vidal i Tomàs hi interposà alguns recursos molt propis com la ironia, que adquireix un sentit gairebé redemptor. L'afany de la felicitat des de la vida comuna es tornaria a repetir a les proses de La vida en rosa, títol ben il·lustrador.
L'obra de Bernat Vidal és breu i dispersa però es guanyà l'admiració dels seus contemporanis. A més a més, exercí un destacable mestratge sobre la generació literària dels anys 50 i, en especial, sobre Blai Bonet. Josep Maria Llompart en traçà un retrat breu: «En Bernat Vidal va llegir molt, va escriure poc; però, sobretot, va fer de la seva vida un exemple de sensibilitat, de generositat i de fidelitat a ell mateix i al propi país en el temps més difícil de la humiliació i la derrota». Bernat Vidal i Tomàs morí a Palma l'any 1971.
