JOANA NICOLAU.Palma.
L'any 2005 s'acaba, com també les il·lusions que s'hi posaren. Algunes s'han complert, la majoria segurament no... però com que cada 365 dies es torna a presentar la mateixa oportunitat, sempre quedarà l'esperança que algun any es compleixin.
La felicitat completa no la coneix ningú i la divina providència, si és que existeix, té massa gelós allò de la salut, els doblers, la pau i l'amor... Així, amb la voluntat divina com a sobirana i repartidora dels desigs naturals de tots els mortals, just ens queda somiar. Segurament els pensaments i els somnis són allò més lliure que hi ha i, per tant, recorrem a l'èssencia de l'ésser humà per presentar-vos alguns anhels per al 2006 de personalitats que, amb més o menys profit, han protagonitzat aquestes planes.
Ens permetreu tenir un tracte de favor perquè una de les persones predilectes de qui escriu aquestes línies sigui el primer dels escollits. L'escriptor i futur humanista Sebastià Bennasar s'acomiadà fa mesos de la nostra redacció per emprendre noves aventures per terres catalanes. Des de llavors no ha fet més que fer-se ric en premis -perquè en amor ja ho era, i a mans plenes- i aprofundir en el seu intel·lecte... Però tot i així, a Barcelona el rebost és més mal d'omplir, i mai no és igual que el de casa. Per tant, després de tornar més prim per manca de galetes de xocolata a bastament, demana per al 2006 que tothom li «enviï sobrassada» i si n'hi sobra «farà qualque negociet».
Per a la seva gran vocació, la literatura, desitja «que les lletres catalanes assoleixin l'èxit que haurien de tenir en l'àmbit mundial» i que el 2006 «tots els llibres que s'editin siguin bons».
Ens acomiadam del sempre nostre Sebas, per donar la veu a un dels més malvats d'IB3. L'amo de Vallterra, l'actor Simó Andreu, espera per a l'any que començam «no morir enverinat» i sobretot «poder veure bones obres de teatre a IB3 amb intèrprets de les Balears... perquè n'hi ha de molt bons». Segons el nostre actor més internacional, «a França les competicions de rugbi acabaren tenint més públic que el futbol perquè s'oferien per televisió» i, per tant, encoratja la direcció de l'ens públic a «aconseguir dur gent al teatre creant-ne primer afició amb la televisió». Sembla una mica contradictori, però el cert és que el directe és el directe.
Un altre dels nostres actors de referència, Carles Molinet, vol passar l'any dient «merdre, que no merda». Això significaria que hauria fet realitat un dels seus somnis, representar una obra de finals del sXIX, Ubu rei, que revolucionà l'escena a França i fou versionada pels Joglars amb el títoUbu president. A Molinet «molta merda» també li ve de gust, ja que aquesta expressió entre la gent del teatre significa sort i que el teló s'aixeca amb el pati de butaques ple.
El teatre està en crisi, d'espectadors però no en relació amb la qualitat, a la nostra terra. Una situació que, traslladada al món del patrimoni, s'ha de qualificar de crisi general. La situació provoca que sovint s'hi hagi de reflexionar amb una més que important dosi d'humor. Així ho fa el president del gremi, Ferran Tarongí. L'arqueòleg, convençut que serà tot un èxit, insta qui sigui a «instaurar el premi excavadora per als qui més i millor arrassin el patrimoni». Segons diu Tarongí, que no nosaltres, que quedi clar, «l'emoció hi estarà garantida fins al final, encara que tot quedarà entre Cort i el Consell». Ja se sap, els premis sempre solen estar 'preparats'. En cas de realitzar-se, a la trista batalla política a què es refereix Tarongí Joan Pascua, d'Arca, hi afegiria possiblement el Govern. Pascual desitja «despertar-me demà i que forces del bé hagin introduït en tots els illencs un xip perquè respectin el patrimoni; que els nous traçats de carreteres desapareguin i que la intervenció humana en la natura i en l'entorn es faci des del respecte».
Segons Pascual, aconseguir aquesta situació idíl·lica seria com «un gran triomf» amb el qual es despertaria d'un «malson». Però per a malson, el que patiria Antoni Serra si es complís el seu primer desig. Ni més ni manco, l'escriptor vol «veure el fantasme de Déu nostre Pare i Senyor». L'autor de L'arqueòloga va somriure abans de morir, també té anhels més terrenals, alguns de relativa càrrega eròtica que deixarem per a la seva intimitat, i altres de més socials dirigits al president Matas. L'escriptor, i no nosaltres, que també quedi clar, desitja «que facin rei de la torre de Babel el president i se'n vagi de Mallorca».
El pintor Ramon Canet, aquests dies víctima del grip, també sospira perquè «el sentit comú penetri als cervells dels nostres polítics» i Horacio Sapere, després d'assolir la fita d'exposar a la Llonja de Palma, cerca nous reptes. Sapere, és a dir, la imaginació al poder, no té cap altre anhel per al 2006 que fer una «gran exposició submarina a Formentor en la qual els peixos puguin nedar entre les obres» o, si no, «en un contenidor a l'Atlàntic».
Acabam amb el polifacètic i geniaJoan Bibiloni. El creador d'Això era i no era té una ment una mica estrafolària i és millor no traduir al detall els seus desigs. Just en direm que vol que els seus «cavallets pateixin menys lesions» i que «la raça humana no fomenti tants de tsunamis».
Acabat el temps i l'espai, tancam aquesta plana desitjant a tots els lectors per sobre de tot salut, i després molt d'amor, els doblers necessaris i que la divina providència ens reparteixi molta sort. Molts d'anys!