Cuba ha perdut una de les seves glòries de la música tradicional, el cantant Ibrahim Ferrer, qui ja septuagenari va passejar la seva veu amb èxit rotund des del son fins al bolero, estibant teatres en els més diversos confins del món.

La mort del cantant Ibrahim Ferrer, una de les figures més rutilants del famós elenc de llegendes del projecte Buena Vista Social Club, suposa una sensible pèrdua per a la música tradicional cubana.

Ibrahim va morir a l'Havana dissabte als 78 anys i després d'haver aconseguit un dels grans somnis de la seva vida: gravar un disc sencer de boleros.

Va néixer el 27 de febrer de 1927 a la localitat de San Luis, a la província oriental de Santiago de Cuba, considerada el bressol del gènere per excel·lència de la música cubana, el son.

L'artista havia tornat aquesta setmana d'Europa, on va estar promocionant el seu darrer disc, Mi sueño. A bolero songbook, una col·lecció de boleros amb els quals Ferrer es va distanciar del tradicional son cubà que ha marcat la seva trajectòria.

Amb aquest nou àlbum, el cantant va confessar a Barcelona fa només uns dies que «he fet realitat un vell somni».

«Va acabar la gira amb molt valor i èxit», va declarar Caridad Díaz, viuda de Ferrer, que havia guanyat fama internacional a partir de la seva participació en el projecte Buena Vista Social Club el 1997.

Els funerals del cantant han estat disposats pels seus familiars a partir d'ahir diumenge, perquè han d'esperar un fill que ha d'arribar d'Argentina, i l'enterrament no serà fins avui dilluns.

Al productor musical cubà Juan de Marcos González, que va convèncer Ferrer -jubilat de la música des de 1993- per participar en el projecte de Buena Vista Social Club al costat d'un grup d'antics intèrprets de la música tradicional cubana, el va sorprendre la sobtada mort.

«Trist»
«Em sent molt trist perquè una vida que acaba sempre genera tristesa, però alhora estic orgullós de la sort que Déu em va donar de poder ajudar-lo a ell i als altres integrants del projecte, per generar una nova vida, recomençar una carrera i a més poder gaudir-la», va declarar Juan de Marcos.

Ibrahim Ferrer va assaborir els majors èxits com a cantant ja septuagenari, mostrant les seves excepcionals qualitats vocals per interpretar igualment un son que un romàntic bolero.

Va començar a cantar essent molt jove al seu natal Santiago de Cuba, cantant amb bandes locals. La seva mare va morir quan ell només tenia 12 anys i, encara que tenia la intenció de ser metge, va haver de guanyar-se la vida venent crispetes fins que es va incorporar al costat d'un cosí seu al grup Jóvenes del Son per cantar en les festes del barri.

Després va continuar cantant en altres bandes locals com els conjunts Sorpresa, Wilson i el de Pacho Alonso.

El 1955 va tenir un disc reeixit, El Plantanar de Bartolo, amb l'orquestra més popular de Santiago, Chepín-Chóven. Dos anys després es va traslladar a l'Havana, on va treballar amb l'orquestra Ritmo Oriental i el gran sonero Benny Moré.

Al llarg de la seva carrera, Ferrer va creure que estava marcat per la mala sort i la mala fe d'altres músics. «Amb Pacho Alonso i Benny Moré vaig sentir que estava fent una cosa important, però sempre vaig quedar a l'ombra. Em sentia estimat per l'audiència, però no pels meus col·legues».

Ferrer va romandre amb els Bocucos fins a la seva retirada el 1991. El seu primer sentiment en deixar la música va ser d'alleujament, quan va decidir jubilar-se el 1993, sense sospitar que li esperaven encara els millors moments de la seva carrera.

Dotat d'una melodiosa veu, considerada per alguns musicòlegs com campestre, natural i amb sabor de rom, Ferrer interpretava igualment sons que boleros, i va desenvolupar una trajectòria d'èxits internacionals com mai no va imaginar a partir de la seva aparició en el famós disc del Buena Vista, guanyador d'un premi Grammy.

Fou el 1996 quan Juan de Marcos González va tenir la idea de reunir un grup d'antics soneros de diverses generacions i va anar a cercar Ibrahim al popular barri havà de Jesús María, on vivia, per proposar-li la seva participació en el projecte Buena Vista Social Club.

Quan va arribar als estudis d'enregistrament, s'hi va trobar el pianista Rubén González, el trobador Compay Segundo, el cantant Elíades Ochoa, Barbarito Torres, i «Guajiro» Mirabal... «gent que havia admirat tota la meva vida».

Va recordar en una entrevista que «Elíades Ochoa em va veure i va començar a tocar la melodia de Faustino Oramas que jo cant anomenada Ay Candela. Ry Cooder i Nick Gold eren a la sala de control. Jo no sabia qui eren, però semblava que els agradava la meva veu. I quan vaig cantar el bolero Dos gardenias, realment es van fixar en mi. Encara no puc creure que anàs allà per gravar un sol tema i vaig acabar cantant-los gairebé tots. I vaig ser escollit com a cantant de boleros!».

Passió mundial
El resultat del disc va marcar definitivament el futur de Ferrer, qui va aconseguir ja septuagenari aixecar les més insospitades passions als més diversos escenaris del món, des d'Europa fins al Japó i Amèrica Llatina.

Convertit en una estrella global, durant els últims anys Ferrer ha viatjat gairebé constantment per tot el món, amb una banda que per a ell era com un «somni fet realitat», amb músics de la talla de «Guajiro» Mirabal -«el millor trompetista que he conegut mai»- i Cachaito, considerat el millor baixista de Cuba.

Ibrahim Ferrer va acumular en els darrers anys diversos premis Grammy, nombrosos discs d'or, va guanyar el prestigiós premi MOBO al Regne Unit i va ser guardonat en la categoria «Músiques del Món a Amèrica» per al premi de la BBC Ràdio 3.