Quan, fa trenta anys, Francesc Capdevila va decidir dedicar-se a un ofici com el de dibuixant, mai no s'hauria imaginat que acabaria vivint del món del dibuix. «Ho desitjava, però no creia que ho aconseguiria». Ara, 30 anys després, un llibre revela part d'aquest camí desconegut, el de la il·lustració. A Espiasueños. 1973-2003, editat per La Cúpula, Francesc Capdevila, més conegut com Max, descobreix que allò que li escau no només és el còmic.
«Quan estava començant, no sabia gaire bé cap on acabaria dirigint els meus passos», va assegurar Max. Anava provant coses, elements, circumstàncies, per «anar aprenent». D'aquests inicis, «una mica fluixos vistos des del present», queden unes il·lustracions també incipients. «Era una etapa en la qual intentava trobar el meu estil, un fet totalment necessari».
La idea d'Espiasueños va sorgir de la mateixa editorial. El 2000, Max va protagonitzar una exposició antològica al Saló del Còmic de Barcelona en què es mesclava el seu vessant com a dibuixant de còmics i el d'il·lustrador. «Molts lectors van descobrir que també treballava en l'àmbit de la il·lustració, una cosa fins llavors gairebé desconeguda». I, entre ells, l'editor «va veure el meu treball i li va agradar». El següent pas va ser la proposta, «publicar un llibre sobre aquest altre vessant», que va deixar pas a una realitat, Espiasueños.
Les il·lustracions estan ordenades cronològicament i temàticament. «Les dues idees solen coincidir». Tanmateix, hi ha qualque bot en el temps per «donar una mica més d'unitat al llibre», com per exemple quan tracta el treball que ha realitzat per als més petits. «És com un parèntesi».
L'obra que es pot veure a Espiasueños procedeix d'encàrrecs, encara que també s'hi inclouen dibuixos realitzats per llibres. En tots apareix l'univers màgic de Max, els símbols que es «repeteixen» i que, al seu torn, «van canviant amb el pas dels anys». Els ratpenats, les calaveres, els mites grecs o els caragols se succeeixen al llarg de les pàgines. «Són animals que he utilitzat simbòlicament per transmetre alguna cosa». Max explica que es tracta d'«un fet inconscient» que només es descobreix «quan es torna, temps després, al dibuix».
