Quaranta anys han passat ja des d'aquell cinc d'agost en què la boira d'uns barbitúrics excessius congelà el somriure sensual i innocent de la rossa més explosiva i tendra que han conegut les antologies cinematogràfiques. Fa molt de temps que Marilyn és una icona, un mite; porta lustres ocupant un lloc destacat entre les actrius de comèdia, i el seu reconeixement neda entre la nostàlgia. Els qui van somiar d'estimar-la han desaparegut fa temps o en guarden el record, com una estampa pansida, entre les arrugues i les xacres.

Ara, emperò, amb aquest anivesari redó tornaran els llibres. No seran pocs els que provaran un altre cop de devorar les circumstàncies, els detalls, cercant un bri de carn, de veritat, potser algun testimoni més, sense aportar mai la suficient claredat a la seva mort. I mentrestant Hollywood sua, després de les seves moltes màscares, sota la roba de la seva múltiple condició de partera per il·luminar tots els somnis.

Mentre el món segueix el curs de les estacions, i les dones col·loquen al seu gust la llargada de les seves faldilles i el volum del seu pit, i gaudeixen de la major quota de llibertat que registra la història, l'estereotip de la rossa oxigenada i ebúrnia, que per dormir es posava unes gotes de Chanel número 5, precursor amb aura de candidesa d'uns quants models actuals de dona, Marilyn torna a l'actualitat.