Tot i rebutjar el terme «intel·lectual» quan es refereix a si mateix, Valentí Puig (Palma, 1949) continua cultivant tots els gèneres literaris "a excepció del teatre" i posicionant-los sobre la cultura, la societat i la vida política que l'envolta com «un conservador culte», com el definí el periodista Martí Gómez. Ahir a Barcelona es presentà el darrer volum d'aquest escriptor mallorquí, Cent dies del mil·lenni, publicat per Edicions 62.
L'obra és un dietari que va més enllà dels tres primers mesos del present any, en què el poeta, periodista, crític literari i narrador parla de José María Aznar, Baltasar Porcel, Josep Piqué, Jordi Pujol, George Bush, Duran i Lleida, alguns historiadors catalans (Antoni Vilanova i J.B. Culla, entre d'altres) i, molt especialment, de Joan Maragall. D'aquest pensa que la cultura catalana ha estat «injusta» amb ell en limitar la seva presència a la poesia, «sense tenir en compta els seus articles en castellà», els quals demostren el seu caràcter d'«intel·lectual modern», creditor d'«una Catalunya que necessitava estar a l'alçada de la rigorositat europea».
Puig escriu el seu diari personal des de 1968. Així, la seva primera obra publicada s'inscriu en aquest gènere (Bosc Endins, 1982) i li han editat altres similars, com la recent Matèria obscura. La seva admiració per Josep Pla, sobre el qual ha publicat un diccionari i un assaig, L'home de l'abric, l'ha bolcat sobre el gènere, encara que també alaba, per exemple, altres literats catalans que s'han dedicat a ell, com Carles Soldevila, Josep Maria de Sagarra o Narcís Oller. Aquest Cent dies del mil·lenni entra «en el dia a dia de forma més explícita» que en els seus anteriors volums de gènere i en les seves notes contínues des de fa més de trenta anys.
Puig reafirma, sempre que pot, el seu punt de vista «conservador però culte», a pesar de percebre com la reiterada mort de les ideologies ofereix un panorama en què només hi ha «conservadors de dretes i conservadors d'esquerres». A la presentació es féu notar la moderació del volum a l'hora de parlar de personatges públics, tant de la política com de la cultura, en contrast amb els seus anteriors dietaris. L'autor assumí que havia deixat de dir alguna cosa, però que no havia escrit cap mentida. «Potser és un error no parlar malament de ningú», afegí. Encara que critica algun comentarista literari i el darrer i polèmic biograf de Pío Baroja, Eduardo Gil Bera.
