muy nuboso
  • Màx: 18.11°
  • Mín: 13.93°
17°

Els mallorquins de fora tornen a casa

L'Operació Enyorança omple d'emoció els pobles amb el retorn dels mallorquins que emigraren

XESCA VIVES. INCA.
Al llarg de les darreres dècades, les Illes Balears s'han convertit en una regió que rep immigrants, però no sempre ha estat així. Durant la postguerra i fins als anys seixanta, foren moltes les persones que, amb una maleta i un parell de monedes a la butxaca, creuaren l'Atlàntic per establir-se en terres americanes. Uns ho feien perquè hi tenien familiars, els altres ni tan sols això, però sempre partien amb l'esperança de trobar una bona feina i fer un racó, cosa que aquí no sempre era possible.

N'hi va haver que passats uns anys varen tornar, d'altres no varen tenir aquesta oportunitat. Però, així com deim amb bon mallorquí, les coses arriben quan manco t'ho esperes. Al llarg d'aquests dies, gràcies a l'Operació Enyorança impulsada pel Govern balear, un grup de persones que, per raons diverses, prengueren la decisió de deixar ca seva ara han pogut tornar. Escenes emotives i tendres es repeteixen aquests dies a molts de pobles de Mallorca a on amics i familiars abracen, amb llàgrimes als ulls, aquell amic o amiga que havien deixat de veure quan eren joves, o aquell familiar de qui tenien referències llunyanes però no havien tingut l'oportunitat de conèixer.

Biel Munar és un home fadrí que nasqué a Sineu fa 71 anys. De ben jovenet partí cap a l'Argentina, a on l'esperava un germà. Ahir, juntament amb Francisca i Maria Monrroig, arribà al seu poble, aquell mateix poble que hagué de deixar a principi dels anys cinquanta. El seu cas no era com el de les dues germanes perquè una d'elles ja és nascuda a l'Argentina i l'altra només era una nina de tres anys quan, acompanyada dels seus pares, partí de l'Illa.

Biel deixà amics, veïns, parents... Tota una vida quedava enrere a mesura que el vaixell, segurament el Conde Grande de bandera italiana, avançava pels ports de Lisboa, Dakar, Arrecife, Río de Janeiro, Santos, Uruguai, fins arribar a l'Argentina. La travessia solia durar 19 dies.

La vida allà tenia la seva cara dolça, podies guanyar 33 pesos diaris (unes cent pessetes) mentre que aquí t'estorbaves un mes per cobrar el mateix sou. Però també la part amarga perquè, al marge de viure allunyat de ca teva, no deixaven que els acabats d'arribar s'instal·lassin a la capital fins que no haguessin transcorregut dos anys.

Ara, el més important és que Biel ha tornat, per pocs dies, però els suficients per abraçar la seva neboda i saludar els seus amics. Un dels moments més emotius del seu retorn va ser quan es va fondre en una abraçada amb el seu amic i li digué: «He plorat, he patit, vos he enyorat» en un mallorquí perfecte que el pas dels anys no ha fet caure en l'oblit.

El discurs de benvinguda del batle en nom de tot el poble, el passeig pel mercat, l'aperitiu a la llar de la tercera edat i les mostres d'estimació de molts de sineuers, que encara recordaven aquell jove que deixà la vila ja fa molts d'anys, ompliren de goig Biel qui, acompanyat de les germanes Monrroig, manifestà que aquest viatge havia estat la gran il·lusió de la seva vida.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.