El fred ja és aquí. Com cada any, ens ha agafat per sorpresa. És l'hora d'omplir l'armari de roba d'abric i de començar a encalentir el cos i l'ànima amb una bona beguda calenta. L'àmplia diversitat de tes i d'infusions que existeixen són una bona arma per combatre l'aire fresc i humit.

El te, una infusió mil·lenària, és originari de la Xina, tot i que aviat es va estendre pels països veïns. Segons s'explica, durant una època d'epidèmia a la Xina l'emperador va decretar que es bullís l'aigua en totes les ocasions que s'hagués de fer servir. Un dia que es trobaven al camp, una fulla de te va caure a l'olla on s'encalentia aquest líquid, el va colorejar i despertà la curiositat de l'emperador, que el va voler tastar i en va descobrir el bon gust.

La planta, original de la Xina, és la Camelia Sinensis, encara que quan els anglesos començaren les plantacions a l'Índia, descobriren a la província d'Assam la mateixa planta en estat salvatge, que es va passar a anomenar Camelia Assamica.

A Europa, les primeres notícies sobre l'existència del te provenen de l'època de Marco Polo. Els portuguesos l'introduïren al continent i els holandesos varen ser els primers a importar-lo.

Raquel Nowotny és la propietària d'una botiga especialitzada en infusions al centre de Palma. La seva experiència d'anys en aquest comerç li permet afirmar que, efectivament, l'arribada del fred dispara el consum d'infusions calentes, «encara que també es poden beure fredes, però la gent no hi està avesada».

Hi ha tres classes diferents de te. Per una banda, hi ha el te verd, molt típic a la Xina, el Japó i el Magrib, on es beu amb menta. Es tracta d'una infusió baixa en teïna, molt sana i que ajuda a dissoldre el greix de la sang, fet pel qual és bona per evitar el colesterol i l'arterioesclerosi. També conté antioxidants, que actuen contra l'envelliment.

El te negre prové de la mateixa planta, encara que fermentat. És més fort i més estimulant, perquè conté més quantitat de teïna. És també molt diürètic.

L'oolong és una variant semifermentada de gust suau i delicat. És diürètic i per aquest motiu a Àsia es pren en les menjades.
«La qualitat d'una collita de te depèn del nombre de fulles», afirma Nowotny, que afegeix que les condicions climàtiques de cada país condicionen el gust de la infusió i la fan diferent. El millor te és el que prové d'un brot tendre amb una fulla. Amb dues o tres fulles també es considera de bona qualitat, mentre que amb més aquesta va descendint.

Actualment, els tes es poden aromatitzar amb qualsevol fruita o flor per canviar-ne el gust, tot i que els pioners en aquest avenç varen ser els xinesos amb la inclusió del gesamí.

A banda dels diferents tipus de te, hi ha també les infusions de fruites, a partir de la liofilització i amb hibiscus i gavarrera com a base. Aquest últim element li aporta una gran quantitat de vitamina C. Les infusions són també molt diürètiques.

El te més conegut al nostre continent és el que s'anomena Earl grey, que rep el nom del diplomàtic que el va importar a Anglaterra i que procedeix d'una antiga recepta xinesa. L'English breakfast, d'Sri Lanka, és un altre dels més consumits, juntament amb l'Orange pekoe, de la mateixa procedència. Els tes fumats són també molt típics, i en destaca el Tarry Lapsang Souchong, de la Xina.

Com a infusions, es poden prendre també les herbes tradicionals que tenen propietats digestives i tranquil·litzants, com ara la camomil·la, la til·la, l'herba lluïsa o l'anís verd.

«Per prendre una infusió cal temps i relax», comenta Nowotny, tot i que remarca que a Europa el ritual no és tan important com al Japó, on triguen quatre hores a preparar-lo amb uns estris especials.

Una tetera i un infusor, no obstant això, són necessaris per a la preparació, a més d'una aigua de qualitat, sense calç ni clor, que ha de ser retirada del foc abans de l'ebullició.

També s'ha de tenir en compte que cada classe de te necessita un temps determinat de repòs: el te verd, 2 minuts; el negre, de 3 a 5; i l'oolong, 3 minuts.

La millor manera de gaudir del gust d'un te és prenent-lo sense cap additiu. «La llet i la llimona són molt europees», assenyala la propietària d'aquest establiment especialitzat. La mel i el sucre són ingredients molt utilitzats per edulcorar la infusió.

A Europa, les infusions es prenen en tassa mitjana, mentre que als països asiàtics utilitzen uns bols petitons sense anses.
L'opció és personal. Casdascú que prepari la infusió segons el seu gust i que gaudeixi amb tranquil·litat dels avantatges d'una beguda calenta, mentre contempla des de la finestra el cel color de plom i la pluja que envaeix els carrers.