A la quarta jornada de l'Atlàntida Mallorca Film Fest es va estrenar per primera vegada a Espanya la pel·lícula Slow, de la directora Marija Kavtaradze, que fou presentada pel director de continguts de Filmin i de l’Atlàntida com la seva obra preferida del festival. Aquest film es troba a la secció Atlàntida Premiere i competeix per al premi del públic, per tant, quan va acabar la projecció, els espectadors varen poder puntuar la pel·lícula mitjançant un QR als seus dispositius mòbils.
El film lituà ens narra la relació entre Elena, una professora de dansa contemporània i ballarina, i Dovydas, un intèrpret de llengua de signes. Aquesta relació comença quan Dovydas ha de fer d’intèrpret a una classe que fa Elena a un grups de joves sords per a un campament d’estiu. No obstant això, aquest és l’inici de la trama en la seva vessant narrativa, però, la primera escena del film, ens parla des de la vessant audiovisual, on ens mostra una juxtaposició envers les formes de relacionar-se dels dos personatges principals. Només començar el film veiem Elena tenint relacions sexuals amb un desconegut i, uns minuts més tard, coneixem que Dovydas és una persona asexual. És en aquest moment on la narrativa de la pel·lícula és més interessant; no obstant això, també és on el llenguatge audiovisual ens submergeix en com es construeix una relació entre dues persones tan diverses sexualment, hi existeix un equilibri formal i narratiu.
És evident que existeixen pors i inseguretats en les dues parts d’aquesta parella. Es veu molt clarament en diferents situacions que hi viuen els dos protagonistes. Per tant, com a espectadors intentam intuir quines són aquestes pors i per què actuen d’aquesta manera els dos personatges. És realment interessant que, en diferents moments del llargmetratge, et sents en contra de la conducta d’algun dels protagonistes, però aquesta incomoditat ens ajuda a reflexionar i empatitzar amb Elena i Dovydas. Hi existeix una escena clau, que ens trasllada al tercer acte, en una escena molt violenta, ja que sabem que aquell comportament és conseqüència d’una inseguretat molt complexa, ens incomoda tant o més allò que veiem com allò que intuïm que està sentint el personatge, ens transporta a llocs molt obscurs de la naturalesa humana.
Existeixen durant el film imatges molt interessants. Un exemple d'això és una escena en un bar on podem veure les seves mirades a partir d’una finestra que reflexa la imatge de Dovydas, mentre nosaltres podem veure la mirada cap a ell d'Elena. Aquesta forma d’enregistrar és perfecta per a contar aquell moment de la relació, ja que com a espectadors podem veure la seva interacció sense necessitat de cap tall. Per altra banda, existeix un moment cap al final del film on les conductes i decisions són poc realistes i exagerades, que personalment consider que no ajuden al conjunt del film ja que durant la resta de la història totes les decisions o comportaments són molt realistes, encara que el desenllaç d’aquesta seqüència es resol de manera molt orgànica.
Aquesta pel·lícula és realment més complexa del que pot parèixer, ja que soterra en el marc narratiu relacions internes dels personatges, creant una història romàntica de primer nivell amb formes d’estimar molt diferents, mostrant llums i ombres en persones ben normals, però desencadenant a partir d’aquesta relació una crítica a les formes de relació que ens implanta el sistema.
