Abans de tot, cal distingir entre premis i festivals. Els premis més importants del món són els Oscars, que per a poder guanyar-ne un (menys a la categoria de millor film internacional) és necessari que una pel·lícula hagi estat estrenada en el comtat de Los Angeles durant l’any anterior. Aquesta és l'essència de qualsevol premi de totes les acadèmies, premiar els millors films de l’any. En canvi, els festivals de cinema de categoria A, tenen com a norma (menys en casos concrets) que les pel·lícules a competició siguin estrenes internacionals. Entre dels 15 festivals de categoria A, el més important del món és el Festival de Canes, i es podria dir que els tres més rellevants són Canes, Venècia i Berlín. Una altra diferència és que en els festivals, els premis són elegits entre un jurat que va canviant cada any entre especialistes del cinema, ja siguin directors, actors o actrius i productors o guionistes. En canvi, en els premis vota ‘l’acadèmia’, persones de la indústria i antics premiats.

Per a entendre la importància del festival de Canes en la indústria del cinema, hem d’anar als seus orígens. El primer festival de cinema que es va crear en el món fou el festival de Venècia a l’any 1932. Aquesta primera edició del certamen italià va tenir gran èxit en aquest any i a la següent edició, al 1934 va aconseguir dur grans estrelles com Fran Kapra, John Ford, Greta Garbo o Katherin Hepburn. No obstant, des dels inicis del festival el poder feixista italià és present. El premi principal s’anomena la copa Mussolini (actualment el lleó d’or) i el premi a les millors interpretacions, la copa Volpi (premi que manté el nom actualment) nom provinent den Giuseppe Volpi que fou un ministre italià del règim de Mussolini. Durant les següents edicions, amb la segona guerra mundial, el festival de Venècia es transformaria en una de les vies usades pel règim feixista per a dur la seva propaganda. Per exemple, les pel·lícules de la URSS es varen vetar i durant l’any 1938 varen guanyar el premi internacional i de cinema italià a dues pel·lícules de propaganda nazi i feixista. A partir d’aquesta edició i fins el final de la segona guerra mundial, el festival internacional de Venècia fou adquirit per les forces feixistes i les diferents edicions quedaren aïllades de la resta del món. És en aquest moment, finals del anys 30, que es mou una resposta des de França per a respondre el relat cultural que està duent la mostra de Venècia a Europa.

El 1r de setembre de l’any 1939 anava a realitzar-se la primera edició del de Canes, el president d’aquesta anava a ser Louis Lumiere. La intenció d’aquest nou certamen cultural fou la de crear un festival cinematogràfic lliure d’opressió i fomentar totes les formes d’art a partir de les noves corrents audiovisuals. Però, aquell dia 1r va esclatar la segona guerra mundial, i per tant, es va suspendre fins l’any 1946 En aquella edició, s’havia de presentar la celebèrrima The Wizard of Oz (1939) de Fleming, que es pot veure a HBOMax i Union Pacific (1939) de DeMille, que fou la primera guanyadora de la Palma d’Or que finalment es va atorgar a l’any 2002, aquest film es pot veure a Filmin.

Aquest festival és sens dubte el premi més rellevant per a qualsevol autor. Primer, és molt difícil aconseguir més d’una Palma d’Or, només nou directors han aconseguit dues palmes d’or com Coppola, guardonat per The conversation (1974) a Filmin i Apocalypse Now (1979) a FlixOlé; o Michael Haneke amb Das weisse Band (2009) i Amour (2012) ambdues a Filmin. El país amb més palmes d’or és els EEUU amb 14 autors amb premis principals, després Italia amb 12 i el Regne Unit amb 9. A tota la seva història només Luis Buñuel amb Viridiana (1961), a FlixOlé, ha aconseguit una producció espanyola el màxim guardó.

Per al cinema no americà, aconseguir estar en la selecció a concurs del festival és directament obrir la porta a la distribució a tot el món. Moltes pel·lícules asiàtiques, africanes i europees han aconseguit aquesta distribució, i per tant, la possibilitat d’entrar a la carrera de premis per haver participat en aquesta secció oficial. Un exemple podria ser l’any passat, que la guanyadora Triangle of Sadness (2022) d’Östlund amb producció sueca, va aconseguir la nominació a tres premis Oscar, inclòs a millor pel·lícula; Close (2022) de Dhont amb producció belga, va aconseguir el gran premi del jurat (segon premi principal de la secció a concurs) fou nominada a millor pel·lícula internacional, aquest film es pot veure a Movistar; o Eo (2022) de Skolimowski de producció polonesa, que també fou nominada al Oscar a millor pel·lícula internacional.

Per tot això, podríem dir que ja ha començat la carrera als grans premis de l’any 2023 amb algunes candidatures, que han estat al Festival, tant a la secció oficial o fora de concurs. Una de les pel·lícules que s’han de vigilar, i l’estrena mundial va ser a Canes, és la nova pel·lícula de Scorsese, Killers of the Flower Moon (2023) han bona rebuda de la crítica. Mirant cahiers du cinema, entre les millors produccions estrenades al festival a totes les seccions serien Fallen leaves (2023) de Kaurismaki, un autor molt reconegut d’històries senzilles i amb moltíssim de plans fixes (sense moviment), que va ser demanat per aquest estil i va respondre que de ressaca era complicat moure la càmera; La Chimera (2023) de Rohrwacher, directora italiana amb un estil personal que recorda a Fellini i al realisme màgic; o Cerrar los ojos (2023) d'Erice, que aconsegueix les quatre de quatre estrelles de tots els crítics menys d’un que li posa 3, on usa un alter ego usant la seva vida personal amb alguns dels seus grans objectius com a cineasta i les seves reflexions sobre el cinema.

Tenint en compte la premsa internacional, hi ha algunes altres pel·lícules destacades com The zone of interest (2023) de Glazer, que ha impactat molt, on narra la vida tranquil·la de la família nazi del general que governa el camp d’Auschwitz devora del camp; Kaibutsu (2023) de Koreeda, que usa l’efecte Rashomon per a tractar el bullying; o Perfect days (2023) de Wenders, que per a molts ha estat una petita joia cinematogràfica que ens relata la vida d’un treballador que es dedica a fer net els banys de la ciutat Tòquio.

No obstant, per a entendre la importància d’aquest festival s’ha de parlar únicament de cinema, sinó també d’allò que ha passat durant les seves diferents edicions. Per exemple, durant les revoltes del maig del 68 a França, una vegada iniciat el festival alguns directors com Trauffaut i Godard exigiren la cancel·lació del certamen en solidaritat per les revoltes. A partir d’aquests fets, a la següent edició es va crear una secció paral·lela anomenada 'Quinzaine des cineastes' amb l’objectiu de fer una selecció de curtmetratges, documentals i pel·lícules de diferents països que rebutja qualsevol censura. Aquesta secció ha estat l’inici de grans autors pel propi festival i per tant, per la història del cinema, com Ken Loach o els germans Dardenne.

Per a entendre Canes, s’ha de parlar de polèmica. Per exemple, alguns espectadors i crítics varen marxar de la projecció de Funny Games (1997) de Haneke, per la violència que alguns trobaren en els seus postulats. A més, durant l’edició del 2018, va esclatar el cas Weinstein i el festival va obrir un número de telèfon per a denunciar assetjament sexual o altres delictes. En aquell any, l’actriu Asia Argento durant el seu discurs va denunciar que durant l’any 1997 havia estat violada en el festival. Durant l’any 2011, un dels autors més nominats i guardonats del festival, Lars Von Trier, fou declarat persona non-grata per unes declaracions durant el festival on deia que podia entendre a Hitler. Poques hores després va ser expulsat del festival i va enviar un comunicat demanant disculpes.

El festival de Canes és també un espai de reflexió del cinema i del seu futur, i el millor exemple es pot veure a Filmin, amb el migmetratge de Wim Wenders anomenat Room 666 (1982), on va posar una càmera a aquesta habitació i els diferents autors que hi estaven aquell any varen passant responent preguntes sobre el futur del cinema, la diferència del cinema i la televisió i que compartien. És molt interessant escoltar aquestes reflexions 40 anys més tard, ja que molts d’arguments que es plantegen en aquest film de grans pensadors són arguments que es poden escoltar a l’actualitat. A l’inici del film escoltam una gravació de Godard responent aquestes preguntes i, més tard apareixen directors/es de tot tipus, de Akerman fins Spielberg o de Herzog a Antonioni. Tot un regal per als amants de la reflexió, de la filosofia i del pensament, és a dir del setè art.