Aquesta setmana al Filmin estranger hem tornar a veure (després de molts d’anys) La cage aux folles que a jo encara em fa gràcia pel cantó de comèdia francesa, per molt antiga que sigui (encara que al meu home no, per la «representació». Ai, aquest autoodi) i Fresa i chocolate de la que només recordava haver rebobinat la cinta després de quinze minuts (quan vaig començar a entendre l’accent) i la frase «la revolución no entra por el culo», de la resta res. No sé si és la que pitjor a envellit de les dues. Em qued amb una nova cita: «De pequeño no le quisieron dar clases de música porque era algo femenino, y mira, murió con sesenta… maricón… y sin saber tocar el piano».

No deixeu que vos faci mirar cap a una altra banda, avui vull xerrar de La dea fortuna, dirigida per en Ferzan Özpetek que també la coescriu amb na Silvia Ranfagni i en Gianni Romoli. Aquesta és una pel·lícula en l’estil de Il filo invisible pel seu to amable per narrar una història que prova d’anar un poc més enllà dels drames maridepriments. Bon muntatge i bones actuacions, fins i tot dels més joves.

N’Arturo (Stefano Accorsi) i n’Alessandro (Edoardo Leo) són un matrimoni en crisi des de fa un temps. En el moment de la seva ruptura s’hauran de fer càrrec dels fills de la seva millor amiga. Aquest fet provocarà un enfilall de canvis a les seves vides.

Vos agradarà si vos voleu desembafar de morts, autodestrucció i odi. No la mireu si vos agrada n’Steven Seagal o el plastificat d’en Tom Cruise.

La trobareu al Filmin estranger.

■■□□□ Humor

■□□□□ Masclisme

■□□□□ Queerness

□□□□□ Sexe

■■■■□ Interès

Joan CiberSheep (ell/això), moixamental.cat