Hem vist, com aquí i qualsevol altre indret del món democràtic, els diaris es poden dividir en dues categories: aquells que semblen tenir per objecte la defensa d'un partit polític i mai no diuen un mot de lloança al que consideren l'adversari, amagant tot el que poden qualsevol cas intern de corrupció i enarborant unes conviccions que qualifiquen d'absoluta i única veritat, i aquells altres, periòdics més independents, consagrats a tota informació pròpiament dita, caigui qui caigui i jugui qui jugui. L'escriptor Jean Prévost, que tal dia com avui publicava a Gallimard, La classe du matin, analitzava aquesta feta. Ja aleshores, la situació del paper imprès a París no era tan exitosa com els editors pretenien o desitjaven. El «crack» econòmic europeu havia minvat molt la despesa en cèntims del públic lector. Dit d'una altra manera, hom preferia una barreta de pa blanc al periòdic del dia. Prévost pensava que era necessari tenir molta audàcia i descobrir una fórmula original o sense precedents per llançar i fer de llarga durada un nou diari. L'argument de la novel·la és el següent: Un diputat, Crouzon, decideix fundar un periòdic. Fa un equip de quatre joves, Merlange, Ribault, Guitton i Dannery, tots ells entusiasmats amb aquesta idea, no mancats de voluntat i amb el cap ben despert, però ignorant quins són els fils que mouen al bon periodista. Crouzon els explica les seves intencions: «Nosaltres hem d'aparèixer dia quinze d'octubre. He de contractar abans de les vacances quatre reporters que puguin cobrir els fets més urgents com la qüestió dels tribunals, els principals ministeris etc. El nostre cap de redacció serà Aubrain, ja conegut de tots vosaltres. Cercam un secretari de redacció, puix que jo no vull, a comptes fets, llevar un sol home del meu diari de Châte auroux. La meva intenció, Dannery, és que sapigueu paginar prou per doblar les edicions en cas de necessitat. És aquesta una feina dels vespres, des de les nou fins a mitja nit, que no us ha de desbaratar la vostra feina d'arquitecte. D'aquí a un any, si tot va prou bé, us nomenaré redactor en cap al costat d'Aubrain, el qual m'és molt valuós per les seves relacions però no és tan seriós com vos...Serà necessari preparar quatre campanyes per al llançament. De sortida no vull comptar gaire amb París, i el meu primer esforç de distribució ens ha de dur als suburbis. En els suburbis trobarem la concurrència dels comunistes, però no ens hi hem d'enfrontar. Cobriu totes les grans poblacions dels barris perifèrics, una per una, i mirau que és el que manca a Saint-Denis, Aubervilliers, Puteaux, etc. No oblideu que el seu urbanisme no és el nostre. Ells depenen d'uns transports ràpids i tenen problemes amb l'habitatge i els parcs públics. Per mantenir els suburbis en tensió se'ls ha de parlar sempre dels interessos generals com els transports, els mercats, els poliesportius o els articles que ha de menester cada regió. Allà on les municipalitats són de dretes heu de copejar amb duresa. Però sempre en nom dels fets, de la ciència, i mai de la política. D'acord?». No podia parlar més clar.