algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
34°

Les cartes de Nicole (1955)

La literatura epistolar, potser començada per Pau de Tarso i seguida en tota època, especialment en el segle XVIII per diferents autors, és pel que fa a la narrativa una manera engrescadora per atreure la curiositat del lector. Dins aquest espai del relat contemporani es troba l'autora francesa Nicole que oferia una novel·la on l'alegria i la impertinència amagaven una sàtira dels costums amorosos de la nostra època. Poc coneguda, Nicole sembla haver estat escriptora de limitada producció. S'esdevé en determinats literats ocasionals. En haver dit el que havien de dir deixen de fabular i retornen al cap pràctic. Rellegir Nicole i la seva obra Les lions sont lachés (Els lleons són fuits) és reviure tot un moment de la baixa burgesia europea.

«Estimada Cecília, he trobat la teva carta en tornar de casa dels Herbin. I aquesta m'ha servit per admirar el teu seny. Vaig sortir dissabte, devers les cinc, amb Georges. Semblava content i sorprès. Em digué que mai no hauria cregut,fa sis mesos, que ell em pogués dur a passar el cap de setmana a casa d'una gent com els Herbin, quan jo tenia un aire tan càndid. I com que em vaig posar nerviosa, m'assegurà que no passàs ànsia, que els Herbin eren encisadors però molt evolucionats i refinats. El detall no em va semblar alarmant. Vaig callar i vaig mirar el paisatge. El camp era aleshores una mica fosc però ja s'hi podien sentir les dolçors de la primavera. George em digué que podria veure l'hermosura d'aquella propietat, amb un jardí que dominava el Sena i una casa que era una d'aquestes velles granges que els parisins compren per no res abans d'arruinar-se amb la restauració. Michel Herbin, que és arquitecte, ha sabut treure de les vigues i les pedres uns efectes admirables. En arribar-hi, jo vaig restar, efectivament, meravellada davant els vigues ombrívoles, la llar de pedra, la fusta vermellenca que recobria les parets del rebedor, amb un entusiasme que va fer somriure la madona de casa, una al·lota magre que duia calçons ajustats. Em conduí a la meva cambra, em comunicà que el sopar era a les vuit i fins a tal hora vaig poder dormir de bon grat, de passejar, de no fer res o de davallar allà on eren ells. Ella em va dir que ja havien arribat alguns dels seus amics i que eren tots a la biblioteca. Vaig pegar un cop d'ull a la meva cambra: una petita peça a les golfes, tota de fusta, amb un sostre inclinat i on hi havia per quasi tot mobiliari un divà sobre el qual em vaig deixar caure. La llum del capvespre era d'un vernís daurat sobre el fustam. Vaig relliscar sota la flassada de pell. S'hi estava bé...»

Les experiències d'apassionament sexuals vendrien després... i una trista aventura a casa de desconeguts, també.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.