Jo em pensava que viatjar molt, conèixer molts països, conviure alguns dies amb gents d'altres cultures, era una font de belles experiències per a poder escriure després llibres amb segell original i propi de curiós atractiu. La vida m'ha demostrat que els grans autors, aquells que han fet una obra profunda i immortal no han sortit gairebé de ca seva. Les nacions honoren i reivindiquen els escriptors que s'han ocupat del poble al qual pertanyen. Aquells que han mamat la llengua materna i la suposen més literària que totes les altres. Quelcom semblant ens volia dir Alphonse Karr quan publicava (Calmann-L evy.édit) Voyage autour de mon jardin, un microcosmos carregat d'essències i somnis.

«Heus aquí un encisador viatge que faig sovint sense canviar de lloc. Quan anau en vaixell, us sembla que el vaixell està immòbil i que les dues voreres fugen de cada costat desenvolupant als vostres ulls tot un seguit de riberes, salzes i flors diverses... Em sembla esser joquina d'una il·lusió quan veig les floracions que brosten al meu entorn, cada una en el seu moment. I un té la sensació de canviar de lloc sense moure's, com un escenari quan canvia de decorats i d'actors... Preniu seient i viatjareu! El vent agre de l'hivern ha abatut moltes fulles; les soques i les branques despullades dels arbres ofereixen colors variats: la fusta del freix daurada i groga; la soca del bedoll, blanca; les branques que han crescut sobre els tells durant l'estiu són roig viola; hi ha una gerdera que els jardiners anomenen de fusta blava i que presenta un violaci esplèndid; alguns rotabocs tenen les seves branques verdes; el noguer d'Amèrica és negre. Les molses vegeten i floreixen, i als peus d'un arbre, la rosa de Noël escampa les seves flors, que semblen roses de gran senzillesa, blanques o rosa pàl·lid.

Però el mes de març, els fruiters exhibeixen la seva més rica aparença: l'ametler es cobreix de flors blanc-rosades, l'albercoquer de flors blanques, el melicotoner de flors rosades. Després de les pluges, el peu d'ase obre les seves cabelleres daurades; la prímula gran floreix sobre la terra i els violers grocs sobre els murs; alguns pensaments s'amaguen sota les fulles seques caigudes dels arbres en temps de tardor; després tot desapareix com amb un cop de vareta màgica. El jacint bada les seves espigues blau-violeta, i les roses i totes les flors que el precediren reconeixen aquest senyal i desapareixen; ja han jugat el seu paper; tornaran el proper any per a una pròxima representació... Però les veis marxar sense pena, puix que de seguida són reemplaçades per moltes d'altres! Efectivament, les flors seran tan nombroses que resultarà impossible comptar-les, tot ben florit, arbres, herbes, papallones; però tot en el seu moment, cadascú a la seva hora, que res no passi del temps prescrit... I amb cada fulla, cada flor, neixen i moren els insectes que les habiten i que se'n nodreixen. Una flor qui neix o qui mor és tot un món amb els seus habitants.»