Ha restat com l'obra mestra de la literatura pacifista. Im westen nichts neues, el seu autor, Erich Maria Remarque i l'escenari, la Primera Guerra Mundial. L'escriptor alemany, el veritable nom del qual era Paul Kramer (Osnabrück, 1898-Locarno, 1970) hi va combatre i, com és natural, en sortí ben escalivat. Per això no va voler veure més un uniforme o un mauser. Treballà després per a guanyar-se la vida en els més diversos treballs: organista, professor de pàrvuls, comerciant, crític teatral... I tanmateix fou la sort que el va treure de les seves dificultats econòmiques, els jocs de fortuna, unes juguesques que guanyà. I aquella sort en el joc li assegurà la pervivència sense haver de fer altra feina que la seva passió literària. Passió perquè, segons les seves paraules, la tasca literària era només un plaer que compensava de les cares amargues de la vida. Sense novetat al front, relat antibel·licista i reflexió sobre el destí de les generacions que hagueren de viure la tragèdia, li valgué el reconeixement arreu del món.

«Som jove, tenc vint anys, però no conec de la vida més que la desesperació i la mort. Veig que els pobles són llançats els uns contra els altres i es maten sense dir un mot, bojament, dòcilment, innocentment. Veig com els més il·lustres cervells inventen armes i discursos per a fer possible tot això molt més temps i amb un major refinament. I com jo ho veuen tots els homes de la meva edat, a tot el món; i amb jo ho està vivint tota la meva generació.

Què faran els nostres pares si un dia ens aixecam i els demanam comptes? Què esperen de nosaltres quan la guerra haurà acabat? Durant anys sencers, la nostra ocupació ha estat matar; ha estat el primer ofici de la nostra vida. El nostre coneixement de la vida es redueix a la mort. Què pot doncs succeir després d'això? Què podran fer de nosaltres?».

A mesura que els nazis anaven augmentant poder a l'Alemanya dels anys 30, Remarque va veure que era inevitable una Segona Guerra Mundial. La humanitat no escalivava. I els dictadors es posaven al cap de les grans desfilades armamentístiques, mentre que les democràcies semblaven fer-se més i més vulnerables. Remarque es traslladà als Estats Units i es nacionalitzà americà el 1947.

«El bombardeig s'ha aturat una miqueta. He guaitat al cràter i faig senyals als altres. Hi pugen i es lleven la careta. Aixeca el ferit i un de nosaltres li ha de sostenir el braç mig destrossat. Ens allunyam així, apressadament, ensopegant pel camí. El cementiri és una ruïna. Taüts i cadàvers escampats arreu. És com si els haguessin mort per segona vegada; però cada un d'ells, en esser esquarterat per les bombes, ha salvat la vida d'un dels nostres...».

No pot ser més amargament descriptiva aquesta literatura que diu no a totes les guerres.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL