«A la vall, lluny rere les muntanyes/ el sol no hi cau més d'una hora cada dia;/ hi ha a la vall una casa obscura,/ i hi creix l'herba fins al portal./ Portes, finestres, sempre són tancades./ No ascendeix cap fum de sa teulada./ Però a migdia, quan hi guaita el sol,/ una finestreta és badada/ i s'hi asseu l'orfa, tot filant la trocaó/ fila i canta, treballant/ una cançó molt trista/ que cap resposta retroba./ I un migdia, jorn de primavera/ un colom roquer es posà prop, sobre un arbre/ i sentí el cant d'aquella al.lota./ Nina, li digué, no ets l'única que plora,/ que un cruel falcó m'ha robat la companya./ Colom! Mostra'm el falcó rapaç/ que ans que voli tan alt com els niguls/ jo l'he d'abatre./ Però a mi, la pobra, qui em tornarà el meu germà/ el meu germà en llunyà país?/ Digues-me, al·lota, on és el teu germà,/ i les meves ales em duran a ell.»

Aquesta lletra de cançó pertany a la novel·la Colomba, de Prosper Mérimée, nascut el 1803 a París i mort a la mateixa ciutat el 1870. Va rebre una educació clàssica molt completa i durant la seva jovenesa va aprendre anglès, grec i castellà, havent-se interessat també per l'art i l'arqueologia. Va ser molt amic de la Comtessa de Montijo, la filla de la qual seria emperadriu dels francesos el 1853. Senador, en la seva carrera política, es decidí per la literatura i el 1827 publicava una col·lecció de balades líriques. Però més aviat se li atribuïren mèrits de narrador per damunt de les seves manifestacions poètiques. Llibres com El teatre de Clara Gazul, La Guzla, Matteo Falcone, Cartes a un desconegut, Cartes a Panizzi, Crònica de Carles IX i sobretot, Carmen, el consagraren com a mestre del relat. El 1841 era nomenat inspector de monuments artístics. En el cas de Colomba l'autor ens endinsa en una història de vendetta corsa, una narració que passa per una intriga suggerent que sap mantenir en cada pàgina l'atenció del lector. «Mentrestant, Colomba, poc després d'haver-se'n anat Orso, s'assabentà mitjançant els seus espies que els Barricini havien fuit cap a fora vila i, des d'aquell moment, fou presa de la més viva inquietud. Se la veia recórrer la casa d'aquí, allà, anant de la cuina a les cambres preparades per als seus hostes, sense fer res i sempre ocupada, detenint-se a cada moment per comprovar si hi havia pels voltants alguna agitació desacostumada. A devers les vuit va sentir el soroll de nombrosos cavalls que entraven a Pietranera: eren el coronel, la seva filla, els seus criats i un guia.

Després de les salutacions, el primer que sortí dels llavis de Colomba fou: Han vist vostès rl meu germà?...»