Alphonse de Lamartine (Mâcon, 1790-París, 1869), un dels màxims exponents del romanticisme francès, ens parla de les nits crues de l'hivern i de les vetlades familiars a la vora del foc. Un comentarista ens introdueix en la lectura. Explica que hem d'observar els preparatius de la vetlada, les ocupacions i actituds de cadascú, el foc, la làmpada, el vent que s'escolta tot bufant fora de la casa, els altres sorolls nocturns, la conversa amarada amb un àmbit somnolent i la calor de la llar comparada a la gelabror externa.

«És de nit. Les portes del petit habitatge de Milly són tancades.

Un ca amic lladra de tant en tant al pati. La pluja de tardor repica en els vidres de les finestres baixes, i el vent, llançat en ràfegues, xoca contra les branques dels arbres i penetra per les encletxes de portes i portelles, xiulos intermitents i melancòlics... La cambra, on jo em trob, és gran però nua. Una alcova profunda amb un llit. Les cortines del llit són de teixit blanc amb quadrets blaus. És el llit de ma mare. Hi ha també dos bressols. L'un és més gran que l'altre. Són els llitets de les meves germanes petites que hi dormen des de fa hores. Un gran foc de branques de vinya il·lumina els fons d'una xemeneia de pedres blanques... Sota els meus peus, ni parquet ni tapís; simples rajoles sense vernissar. I cap pintura, cap paper en els murs de la cambra... Al davant de la llar, amb els colzes recolzats sobre la taula, un home assegut té un llibre entre les mans. Talla alta, membres robusts.

Conserva encara tota la força de la jovenesa. El seu front esbargit, els seus ulls blaus, la seva rialla amb gràcia i fermesa deixa veure unes dents lluentes. Alguns detalls en la seva forma de vestir, el seu pentinat i una certa rudesa militar en la seva actitud permeten descobrir-lo com a oficial en la retreta. I aquest home és el nostre pare. Llavors, sobre un canapè de palla trenada està, també, asseguda, una dona qui pot semblar encara molt jove, malgrat haver complit els trenta-cinc anys. La seva talla, igualment alta, té tota la garridesa i elegància d'una al·lota fadrina.

Els seus trets són molt delicats i els seus cabells força negres, però molt fins, i li cauen en acurades corbes el llarg de les galtes fins a les espatles i ningú sabria dir, aleshores, si té divuit o trenta anys. I aquesta dona d'aparença jove, mig ajaguda entre coixins, té a sobre una nineta dormida, el cap sobre una de les seves espatles. La criatura té encara entre els seus dits una de les llargues trenes obscures maternes, amb la qual jugava abans d'entrar en el son profund...».

Vetlades de quan no hi havia encara televisió. Ni tan sols, ràdio. Només conversa i lectura.