Das doppelspiel, el doble joc. Títol ben suggerent per a una novel·la d'intriga que ja podríem considerar clàssica.

«El gran Volga negre frenà sobtadament i un nigul de pols obscurí els vidres de les seves portelles. Al volant, un sotsoficial de l'Exèrcit Roig, secció Ucraïna, girà el cap vers el fons de la limusina, el bust erecte, les mans sobre les cuixes:

-Hem arribat, camarada comandant!

-Aquí? No ens hem allunyat un poc massa, Petros Jakovlovitch?

-Les meves ordres són de deixar el camarada comandant aquí.

El sotsoficial callà i mirà de bell nou al davant seu... El comandant Andrei Nicolaievitch Pleniakov sortí del Volga amb la seva maleta de tela verda-obscura. La posà al costat de la limusina i es llevà el seu barret de llanes per tal d'eixugar-se la suor del front amb la mà. Al davant d'ell s'estenia una zona de terreny mortal i una solitud silenciosa...»

Així comença aquesta obra de Heinz G. Konsalik, nascut a Colònia el 1921, les novel·les del qual, traduïdes a les llengües de catorze països, aconseguien, en aquelles dates, un tiratge de més de vint milions d'exemplars. L'argument pot resultar, per a molts lector del gènere, ben engrescador. A la petita ciutat de Frazertown, Bob Miller, un jove americà, troba un lloc de feina a un bar. Un vespre hi troba la bella i provocadora Norma Taylor i se n'enamora apassionadament. Però ni ell ni el seductor John Barryl arriben a conquerir l'estranya dama. Al davant de l'enigma que representa la tal Norma, els dos homes s'arriben a fer amics. Bob no oblidarà

tanmateix la seva missió, és a dir, la descoberta de Frazertown com a base soviètica ultrasecreta, destinada a formar espies russos. Ens trobam, doncs, dins un especulatiu episodi de la guerra freda a un moment d'especial virulència... Qui haguera hagut de dir que pocs anys després...?

Konsalik ens explica tota l'estructura d'una escola soviètica d'espies, des del professor de llengua anglesa al mestre de defensa personal. Els escenaris són, per altra banda, arreu de la Unió Soviètica, de suggerent tria:

«Vassia Grigorievitch, com tot oficial que espera un tren, va prendre seient dins una de les superbes sales d'espera amb els murs folrats de marbre, il·luminats per gegantines làmpades de vidre, i demanà al bar un tassó de vi de Crimea. Coneixia l'estació d'Odessa per les fotografies i el caràcter rus pels detallats estudis fets a Fort Thomson, però fou, tanmateix, sorprès per la sumptuositat i la despesa que havien presidit aquella construcció...»