William Blake (Londres, 1757-id.1827) fou un poeta, pintor i gravador, que tal dia com avui obria el seu establiment de gravat a la capital anglesa. Afeccionat a l'esoterisme, l'ocultisme i les experiències de tipus místic es considerà, a si mateix, un visionari. Il·lustrà obres de Dant, Young i Milton. I es pensava ésser descendent d'un irlandès embruixat, Patrici Blake. Qualsevol irlandès, des de Bundody a Enniscorthy, ha sentit parlar de la fortalesa encisada que hi ha entre Tombrick i Munfin. De l'edifici només en resta una mena d'alta esplanada i fou l'escenari de la llegenda del pobre geperut. Perquè Patrici Blake tenia un bony a l'esquena. Un dia que el propietari de la casa que habitava el va fer fora, el geperut cercà refugi a les esmentades ruïnes del castell i allà, en venir la nit, que era de pleniluni, es quedà profundament dormit. Sobtament era despertat pels acords d'una música molt dolça. Va veure un raig de llum que sortia d'un portell de les ruïnes, hi entrà i arrossegant-se per un passadís arribà a una gran sala subterrània amb sostres i murs intensament il·luminats. Una colla de bellíssimes fades ballava sobre un trespol de mosaic que relluïa també. Les fades anaven vestides amb túniques i faldes verdes, el cap cobert amb barrets vermells, i mentre ballaven anaven cantant i repetint: "dilluns i dimarts, dillums i dimarts, dilluns i dimarts.
En Patrici s'exclamà, aleshores: "Bella tonada és aquesta. Però la trob curta. No es podria dir així?: "Dilluns, Dimarts, Dilluns, Dimarts i Dimecres! Dijous, Divendres! Dijous, Divendres! Dijous, Divendres i Dissabte! La cançó completa varen aprendre tot d'una les fades i la feren ressonar per tota la sala, dient-li, llavors, a Patrici: "Així és molt més hermosa aquesta cançó. Us donam les gràcies i si alguna cosa podem fer en favor vostre, digau-me una sola paraula i a l'instant en sereu servit.
"Doncs sí," respongué el pobre al.lot "si em volguessiu fer la mercè de llevar-me del damunt aquest gep jo seria l'home més feliç de tot Irlanda.
Les fades, aleshores, no només li llevaren el gep, sinó que li entregaren una bosseta plena de dobles d'or. Patrici, tanmateix, no va voler abusar de les seves protectores i es contentà amb les monedes que cabien en la seva butxaca, tot deixant les altres, que eren poc més o menys la meitat. I el matí següent va córrer a casa de l'amo del seu habitatge, li pagà el lloguer i recobrà el dret de viure-hi. El propietari era també geperut, però força avar i es deia Miquel Desmond.
"Tens molt bon aspecte, Patrici" li va dir "D'on has tret els
doblers?
Aleshores, Patrici, al cap i a la fi, ingenu i bon al·lot, contà al
tal Desmond tot el que li havia passat al castell de les fades i ho
féu amb tals colors i entusiasme que la nit següent, aquestes
presentava al màgic indret per veure que en podia treure. Tan
prompte com s'obrí la porta d'aquella gran sala, Miquel Desmond hi
entrà sense cap contemplació, s'afica entre les ballarines i tot
sentit la cançó de la rotlada li semblà coixa. Aleshores cridà:
Dilluns, Dimarts. Dimecres, Dijous, Divendres, Dissabte i
Diu-Diu-Diumenge!
MIQUEL FERRÀ I MARTORELl
