L'Ajuntament de Palma adquiria un edifici històric de grans proporcions amb la bona idea d'instal·lar-hi un Museu de Belles Arts. El Museu de Mallorca, popularment conegut com Ca la Gran Cristiana, per haver estat la residència de la noble Catalina de Zaforteza i Togores, s'ha anomenat també, segons les èpoques, Palau Togores, Aiamans i Desbrull. D'això es desprèn que es tracta d'un immoble que ha suportat reformes de diferents estils, barroques en el seu origen, que es remunta a l'any 1634, i neogòtiques i isabelines. Tot això començava quan Miquel Lluís Ballester de Togores i de Salas era nomenat Comte d'Aiamans, i bastia el casal sobre uns habitatges gòtics de la seva propietat. L'escut d'armes de la façana així ho vol recordar. Però el 1795 la casa passava als Villalonga-Desbrull i durant el segle XIX, quan n'eren propietaris l'esmentada senyora i el seu marit Mariano de Villalonga i Togores, es dugueren a terme importants reformes, com són els casos de l'escala noble que s'enriquí amb unes baranes neogòtiques, la construcció d'una loggia en el jardí, la decoració de sales al gust isabelí... A la part exterior són de destacar els finestrals emmarcats i proveïts de baranes de ferro forjat al més pur estil barroc; i els finestrons de les golfes, sota l'ala del sostre, de disseny ogival, és a dir, gòtic tardà.

El pati, irregular, amb els seus quatre arcs carpanells que descansen sobre mitges columnes de pedra vermellenca i capitell gòtic. És interessant, per la seva antigor, l'arc gòtic de l'escala principal. El trespol, de pedres irregulars i regulars de Binissalem forma figures geomètriques. En conjunt, una gegantina casa que amb les seves nombroses peces exposades ens parla de totes les èpoques de la nostra història, des de la Prehistòria al segle XIX. És com un viatge per la història de l'art, amb capítols esplèndids, entre els quals, la cultura talaiòtica, la romanització, l'època musulmana, la Baixa Edat Mitjana, el renaixement i el gòtic tardà, el barroquisme, el romanticisme i altres fites d'un pretèrit insular més o menys característic: ceràmica, pintura, escultura, arts menors, arts industrials... Aquest recinte ens obliga, però, a repassar les paraules d'aquell gran batle que fou Emili Darder, quan mirava amb enveja el Museu Arqueològic d'Eivissa, que havia estat qualificat ja en aquell any de 1917 com un dels millors d'Espanya: «Hem de despertar del nostre somni i abandonar la nostra calma; desposseir-nos del nostre personalisme i posseir-nos d'humanisme; agrupar-nos per construir centres culturals que ens relacionin amb la resta del món i poder seguir en l'avantguarda de la marxa progressiva de la civilització...»