En la premsa de tal dia com avui, rotatiu UH llegim el comentari següent: «Moda femenina o masculina? Perquè les noves tendències de la moda duen la dona a emprar una indumentària completament masclista. Avui, la moda és una línia recta sota un petit capell campanya de voreres aixecades, bufanda o xal; mitges negres sobre una sabata esmaltada, jaqueta o americana esmòquing. Empra bastó, fuma cigarretes... i s'afaita el clotell amb màquina. Si practica esports, en res les diferenciareu dels seus companys del sexe contrari; els uns i els altres duen calçons i les mitges doblegades. Ara desapareixerà el darrer detall que els distingia: els tacons alts segueixen el lloc als tacons baixos, d'uns vint-i-cinc centímetres, com els dels homes. Tal volta la dona no pensi ni senti mai com l'home, però ja comença a vestir-se com ell. Quelcom és quelcom».
Què us sembla aquest comentari de premsa, evidentment masclista?
Aquesta por que tenien els cavallers de perdre de les dones llur feminitat? Curiosament, aquell mateix any, el Teatre Líric estrenava la pel·lícula que portava per títol: ¿Deben declarársenos las mujeres?, i s'hi anunciava l'acomiadament de la celebrada actriu Blanquita Suárez. El breu anunci mostrava un cavaller assegut de visita a una casa, amb la tassa de te a una mà i el capell i el paraigua sobre l'altra, elegantment vestit, amb camisa emmidonada blanca, corbata de gran nus, guardapits blanc, jaqueta negra, calçons de ratlles i sabates ben llustrades. A la dreta, una al·lota i a l'esquerra una altra. Ambdues mig agenollades, proclamant el seu amor amb gestos ben eloqüents. Un text diu: «Senyoretes: si voleu posseir tàctica en el joc de l'amor, no deixeu de veure aquesta pel·lícula».
I a l'altre costat del dibuix: «Homes: estau preparats per a tota agressió amorosa. Heu de veure tots aquesta pel·lícula que us ha de servir d'exemple».
I els espectadors mascles miraven i admiraven totes aquelles dones del moment que a poc a poc anaven rivalitzant en moltes d'aquelles activitats que fins aleshores semblaven reservades als homes, com era el cas de Mary Pickford, Alicia del Pino, Miss Selika o Gran Florence, que apareixien igualment en els anuncis cinematogràfics o teatrals del Líric.
La premsa, per altra banda, mostrava al·lotes al volant d'un automòbil, fent volar una avioneta o practicant esports com el tennis, la natació, l'equitació, el bàsquet... Tot això dins una societat tancada i provinciana que fou destrament criticada per Miquel Villalonga en la seva novel·la: Miss Giacomini.
