Després de la conquesta romana de Palmira, l'emperador Aurelià, dedica un temple al Sol que, des de llavors, haurà d'esser una de les principals divinitats de l'Estat. El temple serà doncs anomenat del «Sol Invictus» i hi serà traslladada l'estàtua d'«Helios-Bellos». Alhora instituí un col·legi de «Pontifices Solis» i d'altres persones consagrades al servei d'Hèlios, fill d'Heperió, espòs de Climene i pare de Faetó, segons la mitologia grega. Aquests representaven el déu Sol o Hèlios conduint una quadriga, muntat en un carruatge d'or refulgent, per a recórrer sempre seguit els espais siderals. No sabem per quina raó, de fonda arrel psicològica, Aurelià es va sentir tocat i protegit per aquella divinitat astral, però la qüestió és que les escultures entorn del tema proliferaren d'una raconada a l'altra de l'imperi. També al propi Aurelià, que atribuí a l'ajut del Sol, puix que segons ell els raigs solars encegaren l'avantguarda de les forces enemigues, la conquesta de Palmira i la derrota de la reina Septímia Zenòbia, se li dedicaren moltes estàtues, la majoria eqüestres i on l'emblema solar tampoc no hi mancaria. Zenòbia, esposa d'Odenat, cap de les tribus del desert de Síria, havia regnat des de la mort d'aquest, l'any 266. Des d'un començament i malgrat tot tipus d'amenaces, no va voler acceptar la dominació romana i va estendre el seu territori des de l'Eufrates a la Mediterrània. Diuen els cronistes que la seva Cort era una barreja harmònica que reunia la simplicitat dels costums àrabs, la cultura grega i la ciència militar romana. Dins el seu àmbit cultural acollí poetes i retòrics, entre els quals Longinus i altres cristians perseguits per Roma. La ciutat era considerada l'autèntica capital d'Orient quan Aurelià, després de diverses temptatives, va vèncer Zenòbia prop d'Emesa, el 272, i després de posar setge a Palmira, morta de set sota un sol inclement, la conquerí. La reina fou feta presonera i inclosa, entre esclaus i botins, a la desfilada triumfal de l'emperador.
Sembla que a la Mallorca romana, la devoció pel Sol ja havia entrat amb el mite d'Horus, és a dir, el déu solar de l'antic Egipte que simbolitzaven mitjançant les figures d'un falcó o d'un sol alat. Horus era fill d'Isis, la festa de la qual era celebrada en el mes de mar, la «Navigium Isidis», inaugurant el començament de la primavera, i per tant, el predomini del sol dins l'atmosfera, després de l'hivern. No manquen, per tant, entre les relíquies arqueològiques romanes trobades a Balears, algunes esculturetes de bronze dedicades a Isis, com la que procedeix de Biniparraixet, Menorca, que és de finals del segle I o inicis del segle II.
En resum, molt abans que Aurelià i els seus contemporanis esdevinguessin creients del déu Sol, els balears romans i romanitzats ja creien en la «mare» del Sol.
