Reina dels trists destins (1867)

Miquel Ferrà i Martorell16/12/05 0:00

Un il·lustre orador tradicionalista, el diputat Aparisi i Guijarro, preveu la tragèdia personal que envolta Isabel II, contra la qual hi ha l'amenaça d'una gran revolució. La situació política no pot esser més difícil. Molts pensen que la solució pot esser un canvi de règim. Units els progressistes, els unionistes i demòcrates, aquests darrers republicans, decideixen, finalment, enderrocar la monarquia borbònica l'octubre de l'any següent. No triga a esclatar una fonda divergència entre d'ells a causa de la forma de govern que cal adaptar. Acabdillat el partit monàrquic pel general Prim, s'imposa als republicans i després de moltes temptatives a la recerca d'un nou rei és elegit el jove Amadeu de Savoia, duc d'Aosta, fill de Víctor Manel II, rei d'Itàlia. Després d'un breu regnat de dos anys curull de grans problemes i gegantins entrebancs, el monarca italià renuncia a la seva corona i torna a la seva pàtria. Mentrestant, Isabel II marxava a l'exili i la frase del diputat Aparisi i Guijarro havia estat profètica. L'orador havia dit, calcant una sentència de Shakespeare: «Adéu, dona de York, reina dels trists destins».

I era cert. No podien esser més trists els destins d'aquella. Òrfena de pare als tres anys; abandonada la seva educació per la seva mare Cristina, casada morganàticament amb el guàrdia de Corps Muñoz, i entregada, llavors, quan només tenia deu anys, a la cura de mainaderes, com diu un dels seus biògrafs, «pervertides»; proclamada major d'edat als catorze anys, i casada als setze amb un príncep que no estimava, ni era possible que estimàs, ja que aquest era homosexual. Víctima de les intrigues de grups i partits, seria, com ja hem dit, expulsada del tron, aquell 1868, pel general Serrano, que a més a més havia estat el seu primer amor. Només el general Joan Prim, que sentia per ella una fonda gratitud i comprenia la seva irresponsabilitat en aquella trista situació, la defensà fins el darrer moment. Fou inútil. El capità general Francisco Serrano fou nomenat, quan triomfà el pronunciament de 1868, President del Poder Executiu, i després, Regent del Regne; Prim fou President del Consell de Ministres, sense interrupció, fins que fou assassinat, dos dies després de Nadal, el 1870, mentre navegava cap a Espanya l'esmentat nou rei Amadeu. L'escena de l'atemptat ha estat representada plàsticament moltes vegades. Ens mostra un Prim, polític, molt ben vestit, amb levita, botes als peus i capell de trona al cap, dins la caixa d'un cotxe de cavalls, que va cap a ca seva. Dos homes, pobrement vestits, l'esperen a un cap de cantó del carrer del Turc. Porten arcabussos. Quan el cotxe de cavalls gira i avança al llarg d'aquella via, els dos homes surten de la mitja fosca i ja trobant-se al davant de la portelleta del vehicle, disparen les seves armes. Prim rep el foc i el plom al pit i mor... Isabel II el sobreviurà i anys després podrà veure la restauració borbònica, puix que el seu fill serà posat en el tron d'Espanya.