Mor a Baltimore, Maryland, el cirurgià William Stewart Halsted, que havia nascut a Nova York un altre dia de setembre de 1852. Des del 1886 fou professor de cirurgia a la Universitat Johns Hopkins i entre els seus mèrits es troba haver estat un dels primers doctors que va emprar injeccions de cocaïna com anestèsic local. El 1890 fou, també, el primer cirurgià que va fer servir guants de goma per operar i això obrí nous camins, més pràctics, de desinfecció dels quiròfans, doncs la goma es pot desinfectar d'una manera molt més absoluta que la pell de les mans. En aquells dies es parlava de dues castes de cirurgia, l'«antisèptica», o matar els gèrmens presents, i la que s'anomena «asèptica», que no deixa entrar els gèrmens. Però el que veritablement distingí Halsted, tan vocacional en el seu ofici, fou amb l'eficàcia de les seves amputacions de pits. De llavors a ara, aquelles tècniques han arribat al cim de la perfecció i de la lluita contra les terribles afeccions tumorals en unes glàndules que no sempre la natura de cadascú sap protegir. Deia Ramón y Cajal que la complexitat de l'organisme ens ha proporcionat vida noble i rica en sensacions i pensaments; però ens ha duit, per compensació, fragilitat orgànica desconsoladora: Vivim constantment amenaçats per la catàstrofe. Qui, des de la cinquantena, no ha sentit gemegar dolorosament algun engranatge important de la seva màquina? Tenc por què, a causa d'aquest creixent intrincament, exagerat encara per les exigències progressives de la vida civilitzada, es pugui escurçar la durada de la raça humana, i que els éssers d'organització senzilla que la precediren siguin els encarregats de celebrar-ne les exèquies. Es pot perllongar artificialment la vellesa i la claror d'esperit? Encara que hem dit ja quelcom sobre aquest tema, que ens sia lícid afegir-hi algunes reflexions més, inspirades en recents experiments d'empelts de glàndules sexuals amb intencions de vigoritzar i allargar la vida. Ens voldríem enganyar però ens sembla que els intrèpids empeltadors toparan, en la pràctica, amb determinats entrebancs infranquejables: la ruïna lenta, contínua i sens possible arranjament, provocada pel treball de les neurones cerebrals; la mort o atròfia de les cèl·lules més fatigades en els ganglis, medul·la i cervell; esclerosi de les artèries; incapacitat de renovació dels corpuscles nobles de la seu de l'esperit; abolició del poder secretor de les cèl·lules neurològiques, probables estimulants de l'activitat neuronal. No rebutjam, però, de cap manera, l'empelt de les glàndules sexuals o altres operacions semblants. Creim que si l'organisme assimila el teixit foraster, les energies nervioses i tròfiques, segons podem veure pels resultats obtinguts, milloraran més o menys, però aquesta vigorització es mostrarà efímera i ben sovint emmascarada per l'autosuggestió, causa lamentable de tantes i tantes il·lusions».