Era Espartaco un esclau de Roma que com a cap d'una rebel·lió posà en perill aquell gran Estat. Resistí durant dos anys les legions romanes i, finalment vençut, l'executaren. Des de llavors, el seu nom personifica el qui és víctima d'opressió i lluita per trencar les seves cadenes. Ja és sabut que en els dies de la Roma imperial, la diversió preferida del poble era contemplar l'espectacle que oferien els gladiadors lluitant els uns contra els altres o combatent les feres del circ. Els gladiadors eren esclaus, la major part presoners de guerra, i se'ls preparava per als exercicis del circ, on estaven tanmateix condemnats a morir un dia o l'altre. Entre aquests esclaus hi havia molts grecs, com Espartaco, que mogué els seus companys a aixecar-se contra els seus brutals opressors, els romans. Alguns asseguren que aquella guerra no durà dos anys, sinó tres. La qüestió és que després de vèncer alguns exèrcits, Espartaco fou mort i capturats novament aquells esclaus.

Aquest fet ha passat als llibres, però també a la cinematografia i al teatre. L'escriptor nord-americà Elies Kellogg compongué una suposada arenga d'aquell revolucionari de l'antigor, que comença així:

«Em deis Cap de tropa i feis bé de reconèixer per cap aquell que per espai de més de dotze anys s'ha trobat sobre la sorra amb tota mena d'homes i animals, tots els que pot proveir el vast imperi de Roma, i mai no he hagut d'abaixar el braç. Si ningú de vosaltres pot dir que en lluita pública o privada aquests mots meus són mentida, que ho digui. Si hi ha tres de vosaltres que em vulguin plantar cara sobre la sorra, que surtin. Amb tot i amb això, jo no he estat sempre així: botxí llogat, cap salvatge d'homes encara més salvatges. Els meus avantpassats vingueren de l'antiga Esparta i s'establiren entre les roques cobertes de vinyes i els boscs de taronges de Sirasella. Els meus primers anys varen transcórrer tranquils, com l'aigua dels rierols, prop dels quals vaig passar la meva infantesa entre mil jocs, i quan el migdia replegava el meu ramat sota l'ombra i tocava la meva flauta de pastor, venia a compartir els meus entreteniments un amable company, fill d'un veïnat. Ambdós conduíem les nostres guardes de xots a les mateixes pastures i ens repartíem el rústic menjar. Un capvespre, després d'haver tancat les ovelles, ens trobàvem tots asseguts sota les murtes que ombrejaven la nostra barraca, tot escoltant l'avi que ens parlava de Marató i Leuctra i de com un grapat d'espartans resistiren, dins un congost, a tot un poderós exèrcit. Jo no sabia aleshores què era allò de la guerra i sense saber per què em vaig abraçar als genolls del venerable padrí, fins que ma mare, decantant-me els cabells del meu front, em besà, dient-me llavors d'anar a dormir i no pensar més en aquells antics contes i guerres salvatges. Aquella mateixa nit els romans desembarcaren a les nostres costes...»