Gregori IX i Mallorca (1240)

Miquel Ferrà i Martorell13/01/04 0:00

Aquest mes de gener, el bisbe de Mallorca Ramon de Torrelles rep tot un seguit de cartes des de Roma signades pel papa Gregori IX, que vol aplicar, sens dubte, la seva política eclesiàstica als territoris balears, reconquerits als moros pel cristianisme. Així mana al bisbe de Vic i al prior de Sant Pau de Barcelona que, si no existeixen altres drets, posin l'església d'Eivissa baix de la jurisdicció del bisbe de Mallorca; així mateix prega a l'infant Pere senyor de Mallorca, i a tots els templers i hospitalers que participin en la conquesta de Mallorca, no permetin que els sarraïns poblin les illes de Mallorca i d'Eivissa; condedeix, per altra banda al bisbe de Mallorca que ni ell ni els seus fidels no puguin esser citats a comparèixer davant tribunals fora de l'illa; i també mana Gregori IX al bisbe de Mallorca que no permeti que els esclaus moros, per esser lliures i anar-se'n de Mallorca, siguin batiats sense intenció de rebre el sabrament. Altres disposicions del pontífex són la d'instituir, a la catedral, un capítol de canonges i dignitats, i dóna normes a Ramon de Torrelles per a l'absolució de clergues i de laics caiguts en excomunió per haver comès violències, furts, incendis o sacrilegis, i que pugui, igualment, absoldre de l'excomunió els heretges que tornen a la unitat religiosa. Podríem dir, en resum, que el papa estava molt preocupat per la població àrab, lliure o esclava, que restava amb residència a Mallorca i la seva possible influència sobre els fidels cristians.

Però és un punt a considerar que aquella gent musulmana, conversa o no, exercí una certa importància sobre el nostre patrimoni arquitectònic i artístic. Per altra banda és bo recordar que els jueus mallorquins serviren de pont entre la cultura àrab i la cristiana, i així resta reflectit en els enteixinats mudèjars de dintre i fora de Palma, cas d'Alfàbia. I no menys interessant, el del cor de la Catedral. O els que podem observar a diferents palaus del casc antic de la capital. Potser un itinerari en aquest sentit començaria pel carrer del Sol, en el número 7, can Catllar, també dit cal Marquès de Palmer, edifici renaixentista de 1556 que habità l'honorable Pere Abri Descallar, mestre de camp de Felip II i on, a més de cinc finestrals amb columnes, frisos i ornaments esculturats amb àngels i amb al·legories de les virtuts, conserva detalls de l'Alta Edat Mitjana. D'obligada visita és can Bosch, casal del segle XV reformat en el XVIII, on visqué un altre personatge il·lustre, el comte de Santa Coloma, i on es pot admirar al pati una esplèndida escala gòtica amb rosassa i amb combinacions de llaceries ojivals. És el portal número 3. No deixem de banda can Bisquerra de Gabellí, també dit can Vich, en el 12, o can Abadia, en el 14. Quelcom del llegat oriental trobarem en aquests edificis nobiliaris que ocuparen trasts del Call, després de la conversió dels jueus el 1435. Però un enteixinat valuós, mudèjar de soca-rel, a l'entrada, el trobam a l'edifici d'estructura gòtica de can Fortuny, amb pati notable per la seva escala gòtica i els seus arcs rebaixats. Hi podem afegir, com a cosa anecdòtica, puix que desaparegué fa temps, el «retaule del Call», que estava mirant la placeta, a la cantonada dreta, entre l'entrada dels carrers Sol i Monti-sion. Bartomeu Ferrà ens explica que «s'hi veia un Crist quasi de mida natural, amb una Immaculada a la part de damunt, i el Beat Ramon a baix, dins una presó disputant amb alguns moros. També a la base s'hi veien alguns episodis de la vida, entre ells el de la mort apedregat. En els ànguls superiors d'aquest retaule hi havia pintades les armes de la Ciutat, prova, com suposam, demostrativa del patronat que els Jurats hi tenien».