nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
21°

Un bandoler en Capella (1837)

El bandoler Lluís Candelas Cagigal (1805-1837), saltejador de camins, atracador de comerços i casals, es troba en capella. Ja el jutge Escobedo l'ha condemnat a la pena de mort a garrot vil i al pagament de les despeses processals. Serà executat d'aquí a quinze dies. Acusat de nombrosos crims i robatoris, Candelas sap que només té una possible carta de salvament. Es tracta de demanar per escrit clemència a la reina governadora Dona Maria Cristina de Nàpols, vídua de Ferran VII. Amb lletra clara, redacta el document: «Senyora: Lluís Candelas, condemnat per lladre a la pena capital per l'Audiència territorial, a V.M. des de la capella acudeix reverentment, Senyora: no intentarà contristar V.M. amb la història dels seus errors ni la descripció del seu angoixós estat. Proper a la mort només implora la clemència de V.M. a nom de la seva augusta filla (Isabel II), a qui ha prestat serveis i per qui sacrificaria gustós una vida que la inflexibilitat de la llei creu deguda a la revenja pública i a l'expiació dels seus errors. El que exposa, Senyora, és potser en primer en la seva classe que no es presenta a V.M. amb les mans plenes de sang; la fatalitat el conduí a robar però no ha matat, ferit ni maltractat ningú; el fill no ha restat orfe ni vídua l'esposa per la seva culpa. I és possible Senyora que hagi de patir la mateixa pena que els que han comès tals crims? Ha combatut, Senyora, per la causa de la vostra filla. I no mereixerà una mirada de consol? Ah! Senyora! Aquesta grandiosa prerrogativa de ser arbitra en aquest moment de la seva vida, emprau-la amb el que prega, proper a morir. Si els serveis que prestaria a V.M. tenen algun pes, creis, Senyora, que no els ha de fer escassos. Si aquesta exposició arriba a les vostres mans. Serà possible que no aconsegueixi gràcia de qui tantes n'ha repartit? A V.M. Senyora, amb l'ànsia del que sap l'hora que ha de morir, prega encaridament que l'indulti de la darrera pena per tal de demanar a Déu que vegi V.M. tranquil·lament asseguda a la seva augusta filla sobre el tron dels seus majors».

Probablement era així la cosa i Candelas no havia mort ningú. Però no es podia dir el mateix dels que formaven la seva banda: els seus lloctinents Mariano Balseiro i Francisco Villena el Sastre; els germans Antoni i Ramon Ausó, naturals d'Elx, Alacant, de vint-i-quatre i disset anys; Juan Mérida, de Sant Jaume de Galícia, de vint-i-tres anys; José del Campo, madrileny, de vint-i-vuit anys; Leandro Postigo, també madrileny, de trenta-set; José Sánchez, el del Peso; Ignaci García Ignacito; Pablo Luego, el Mañas; Pablo Maestre; Julián Villena... Alguns d'ells sabien emprar la navalla i la pistola amb massa facilitat... Candelas pagà per ells, encara que també el més criminal, Leandro Postigo, caigué en mans de la justícia i fou executat. Observant, per altra banda, la composició de la banda, amb homes de la capital, de Galícia, d'Andalusia, del País Valencià... comprovam, d'alguna manera, que l'Estat espanyol, en plena guerra civil per qüestions dinàstiques, estava sotmès al retard i la misèria.

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.