Podria haver existit sempre que l'identifiquem, per exemple, amb un tan Juan Diéguez, homònim del populat poeta de Guatemala que visqué en el segle XIX i que fa féu alguna referència al personatge de l'època renaixentista. Esser un «Don Diego» de nit significa actuar de seductor nocturn, un calavera, un vetllador que va de bauxa. L'erudit del XIX Aureliano Fernández ho defineix com «una figura imaginada per a significar qualsevol que es passeja amb capa i espasa i viu de franc, molesta els vianants, espanta els pares i marits i és verí pur a les festes i balls socials.» I era aiximateix anomenat «Diego de noche» als que dormien durant les hores de sol i posaven en pràctica, a la nit, els seus embulls i destreses. Un personatge històric; Pedro de Guzmán, fou anomenat «Pedro de noche» perquè cantava i tocava els instruments musicals amb gran mestria, però només de nit. Això val per afirmar que això d'afegir a un nom «de nit» com àlias, freqüent en els segles XVI i XVII, es referia, com és de suposar, als individus destacats de vida nocturna. Francisco de Quevedo, en el seu llibre «Els somnis» treia de la tradició oral el personatge i l'immortalitzava en la creació literària, puix sembla que va conèixer personalment un «Diego de noche» de les següents característiques: «Molt angost, molt a teula vana, les carns de cérvol, dins seda, amb unes mànegues per calçons, i una esclavina per capa, i un soportal per capell, i fermat a una espasa s'apropà a mi un tipus cara tapada i em féu la senyal de capell. Cé,cé"Em va dir"I jo m'hi vaig apropar i de seguida vaig veure que era algun pobre diable. Li vaig demanar qui era i em respongué que era l'home més mal cosit i pitjor alimentat. Un mortet de fam. I el seu nom? Don Diego de noche!

Admirat, vaig exclamar: Més val haver"te conegut que tot quan tinc, oh, estòmac aventurer! Oh, gargamella de rapinya! Oh, panxa al trot! Oh, ungüent dels àpats! Oh, mosca dels plats! Oh, caça"mossades de mans dels senyors! Oh, tarasca de les convidades i càncer de les olles! Oh, pelladura dels sopars! Oh, ronya dels dinars, Oh, nafra del migdia! No hi ha en el món altra cosa que confrares, deixebles i fills teus.»

Però al qui ens agrada la jardineria o la botànica en general ens trobarem amb una altra referència sobre tan curiós personatge i ens ha de cridar l'atenció la «mirabilis jalapa», més coneguda popularment com "dondiego de noche", nictaginàcia originària del Perú, introduïda a Europa el 1525. Es tracta d'una planta herbàcia perenne, d'altura variable entre mig metre i un metre, amb fulls oposades, pecioladesm les inferiors, les altres, sèssils, de forma ovalada acuminada. Presenta flors inodores, blanques, roges, grogues o tacades, amb la corol·la en forma de tub llarg i estret, com primatxó era el personatge. Però aquesta planta es guanyà més aviat el nom per què les flors s'obren amb la posta de sol i es tanquen a l'alba del dia següent.