algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
12°

Mor Joan Pons i Marquès (1971)

Tal dia com avui moria a Ciutat de Mallorca, després d'una llarga agonia, i com deia Francesc de Borja Moll, «un dels erudits i literats més importants de les illes: Joan Pons i Marquès, supervivent de la segona promoció de l'anomenada Escola Mallorquina».

Era nat a Sóller, el 1894, dins una família benestant. El seu avi patern era el poeta Josep Lluís Pons i Gallarza, un dels principals representants de la Renaixença de la llengua catalana. Fou parent del conegudíssim metge Alic, malnom del doctor de prestigi Joan Marquès i Frontera i també de Manuel Guasp, un dels principals exponents a l'illa d'Antoni Maura i el seu partit, que tants seguidors tenia a Sóller. Després del batxillerat, estudià arquitectura, que va haver de deixar a causa de la seva miopia, defecte que li impedia dedicar-se llargues hores a l'obligatori dibuix, i aleshores passà a Filosofia i Lletres, molt més d'acord amb els seus trets vocacionals. Tanmateix conservà una certa afició al dibuix. Un cop llicenciat, aconseguí entrar per oposició, amb el número 1, al cos facultatiu d'Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs. Fou primer arxiver d'Hisenda a Tarragona de 1922 a 1929 i el 1929 obtingué per concurs el càrrec d'arxiver-bibliotecari de la Diputació de les Balears. El 1930 era nomenat director de l'arxiu històric del Regne de Mallorca, on realitzà una intensa tasca de catalogació i fou, a més d'això, un dels creadors de la Biblioteca de Cultura Artesana que es va instal·lar en els baixos del Palau de la Diputació, avui seu del Consell Insular de Mallorca.

Historiador, a més de poeta i crític literari, fou elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana, un càrrec que ocupà trenta-quatre anys sense interrupció, des del 1937 fins a la seva mort. També fou Membre Corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, de la de Bones Lletres de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans, vicerector de l'Estudi General Lul·lià i Magister de l'Escola Lul·lística de Mallorca. Fou també condecorat amb la Creu d'Alfons el Savi. En resum, un intel·lectual de primer rengle, però sobretot, un poeta, capaç de glosar qualsevol tema amb tints dramàtics o de cantar-ne altres tants amb un accentuat i particular humorisme, detall que el fa diferent i l'allunya, en certa manera, dels seus companys de l'Escola Mallorquina. Va tenir tanmateix les seves desgràcies. Li morí un fill i ja per a sempre, la cara de la mort, li semblà més propera. Dedicà al que era carn de la seva carn aquests sonets: «La revolada de la mort passant/ se'n dugué l'alegria de mes vores; / Àngel fidel de ma defensa, ¿Plores/ de veure'm en el dol tan inconstant?/ Amb la imatge del bé perdut davant/ en va l'angoixa del present enflores,/ oh memòria crudel de tantes hores/ emmirallades per sos ulls d'infant!/ Indiferent i las de la implacable/ serenitat del cel, fujo amable/ cercle, al neguit d'un infinit distant./ Mentre en l'esforé que la lliurà de fesa,/ a ton voler, Senyor, la fe s'atesa/ humil i tensa com un arc-botant...».

Miquel Ferrà i Martorell

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.