El tràgic dia a dia de Txehov (1900)

Miquel Ferrà i Martorell08/09/01 0:00

El gran escriptor rus Anton Txehov (Taganrog, 1860) representa el moviment literari de tràgic significat que va estar de moda a la darrera dècada del segle XIX. Era un pessimisme manifestat per una visió negativa de la vida, l'escepticisme i l'absència, per tant, de tota esperança. Dins aquest ambient, Txèhov escrivia els seus contes, els seus relats i els seus drames. La seva prosa, plena de sobrietat i d'extraordinàries virtuts artístiques, en la qual detallava els més grisos aspectes de la societat quotidiana o la trista mediocritat d'un univers decadent. Aquesta fonda tristor de les seves pàgines és paral·lela al transcurs de la seva vida i així, tal dia com avui, el 8 de setembre de 1900, escrivia a Olga Leonardovna: «Tenc poc de decebre't. Em cau el cabell. D'aquí a una setmana semblaré, qui sap?, un vell amb el cap pelat. Em trob terriblement avorrit, em comprens? Avorrit terriblement. No vull menjar més que sopa. De nit fa fred i estic tot sol a casa.

De cada vegada tenc menys doblers i la barba se'm torna blanca», però aquest aire tràgic sembla la cara oposada a la visió que de la vida té aquesta Olga Leonardovna, bella i jove actriu de la qual, Txehov està enamorat fins a l'arrel d'aquests cabells que li cauen. Olga, en carta de dos dies després, li conta com va ser una diada d'aquells primers capvespres de setembre: «El nostre passeig per la muntanya dels Gorrions ha estat molt aconseguit. El temps era agradable, teb, l'aire suau. Al nostre entorn, tot somreia, tot era tendre i greu al mateix temps. Jo tenia una gran necessitat de descansar, d'escoltar el silenci. Anàrem en tramvia fins al convent de Novedevixiy i després seguírem a peu devers dues verstes a través dels horts. L'aire feia olor de col i de julivert. Creuàrem el Moscova i arribàrem a la muntanya. Allà, per sort, ni una ànima, un silenci extraordinari. L'aire estava tan quiet i no-res es movia, i jo, sentia desitjos sola, sola o asseguda al teu costat, aquella suau tardor, i callar-me i sentir simplement la natura entorn de mi. Tu hauries entès molt bé tot això. En el bosc es veuen ja alguns arços vermells, i vermells es veuen també els pollancres; les alzines són encara verdes. La terra és humida i fa olor de bolets; s'hi troben flors tardanes que són les que jo estim més; teranyines floten dins l'aire, tot és tan bell, amb una paraula, se'ns fa difícil marxar. El sol és acaronador, i en el cel es torna a trobar la mateixa suavitat en el contorn dels niguls... Hem pres el te sobre un marge, hem fet bromes, hem rigut, hem jugat...».

Txehov, desarmat, responia: «Estimada Olga... La teva darrera carta on em descrius la teva excursió a la muntanya dels Gorrions m'ha emocionat; és una carta tan adorable com tu mateixa. Jo, en canvi, ja fa sis o set dies que no surt, perquè estic malalt: febre, tossina, mal de cap... Escriu-me, per favor, una altra carta interessant...».

Miquel Ferrà i Martorell