El dol envoltava el tron, la gent de palau vivia en pena perquè la felicitat no arribava a temps. Durant un període de set anys el gra fou escàs, i els homes robaven als seus germans. Els nins ploraven, els temples s'havien de tancar. Si la terra depenia de l'aigua que hi arribava, el riu hauria rebut ordres perquè la dugués escassa. Normalment, amb les periòdiques crescudes del Nil, els marges de fertilitat mantenien la verdor i les collites generoses. La gent sembrava i recollia, tirava les xarxes i tenia peix. Hi havia una feliç normalitat quotidiana que no es valorà fins al moment en el qual deixà de produir-se.

A l'illa de Sehel, al nord de la presa vella d'Aswan, antic lloc sagrat de la deessa Anukis i el seu espòs Khnum, hi ha turons que són talment caramulls de pedres sense una grapada de terra. I, naturalment, cap possibilitat perquè un petit bri d'herba pugui tenir la temptació de sobreviure-hi. Cal enfilar-se desafiant la difícil orografia del lloc per arribar a veure les inscripcions fetes durant l'Imperi Mitjà. N'hi ha moltes, unes més ben conservades que les altres. Però totes sorprenents, interessants encara que no se'n pugui desxifrar el contingut, el missatge de por, súpliques o alegries. Amb tot, un cop més es posa de manifest el poder de l'escriptura. Signes, jeroglífics... és igual. Entenedor o no, la proclama o el missatge es manté al llarg dels segles.

Fent equilibris sobre les roques de la part més alta, és possible mirar, i admirar, el riu i el seu curs que acabarà "quan es trobi amb la Mediterrània" a Rosetta i Damietta. O els poblets nubians de l'illa, on des de terra ferma s'hi ha d'arribar amb el «ferri»: una petita embarcació a rem que fa la travessia, uns centenars de metres del riu que, per sort, hi passa encalmat. No hi arriben massa visitants, però la gent que hi viu manté la seva hospitalitat de sempre. I, com sempre, l'estela de la fam està al seu lloc.