La navegació per la Mediterrània era un gran risc, moltes vegades no gaire lluny de les Balears, ja que els submarins alemanys no dubtaven d'entrar en les nostres aigües i torpedinar qualsevol vaixell que els semblàs sospitós. Pitjor era en haver passat Gibraltar i trobar-se en zona oceànica. Així, la premsa local a la secció telegràfica, donava compte de l'enfonsament del vapor espanyol Isidoro, enfonsat camí d'Anglaterra. Segons el seu capità «navegaven a vint-i-vuit milles d'Small i es varen sentir tres trets i poc després aparegué un submarí al costat del navili. El segon oficial passà a bord del submarí i el comandant, en correcte castellà, li va dir que no es podia venir d'Anglaterra. Li manà de llevar la telegrafia de senyals i abandonar la nau. Tot d'una que desembarcà la tripulació va sentir un altre tret i, posteriorment, cinc més. El submarí es va quedar amb la documentació, el roll, la patent de sanitat, el llibre de travessies i la llista de tripulants. Entre la càrrega que portava l'Isidoro hi havia vint-i-cinc mil quilos de carbó mineral, una gran quantitat de mineral de ferro, a més de vi, oli, conserves i altres productes. Els mariners quedaren abandonats en tres llanxes i navegaren tota la nit fins que foren rescatats per un vaixell de pesca britànic».

El tema dels enfonsaments de vaixells mercants pels submergibles de l'armada del kàiser era tractat no només per la premsa del moment, situació que creava gran alarma en un país marítim com el nostre, sinó també pels que visqueren de prop la terrible experiència. És el cas de Julián Antich, que publicava llibres sota el pseudònim El Caballero del Mar, un escriptor que aprofitava les seves vivències com a mariner mercant i que el 1930 veia editat el seu original Burlando el bloqueo, on explica l'odissea dels tripulants dels vaixells comercials espanyols durant la Primera Guerra Mundial i diu: «Ignoradament, sense orgulls ni exigències, es jugaren la vida per portar-nos el carbó, la maquinària, el petroli i tot el que mancava aquí, i duent el plom, l'alcohol i els queviures que necessitaven allà. Compliren el seu alt deure de navegar pels oceans i deixant-se atacar com si no fossin neutrals. Així evitaren que Espanya es ves obligada a deixar de ser-ho...»

Les narracions són certament vives: «El submarí es posà en fatxa i disparà algunes canonades seguides. El Santa Àgueda començà a escorar per la part de babord, va girar sobre si mateix i desaparegué. Fins i tot vaig tenir la sensació de sentir com es trencava la vaixella. Començà a bufar el NO i en menys d'una hora la mar estava molt moguda. Nosaltres estàvem preocupats, ja que el submarí devia ser prop. El capità ens cridà a consell i determinàrem que, no havent-hi naus a la vista, navegaríem amb els llums apagats. A mitjanit sentírem més canonades i vérem unes flamarades ràpides, molt lluny, dins la fosca. Després en sentírem d'altres, i observàrem que les fogonades sortien alhora de diferents punts, cosa que significava que era un estol atacat per un submarí. Es degué dispersar l'estol ràpidament, puix les canonades es veien cada cop de punts més distants. Llavors, el silenci i les ombres. De sobte, un resplendir intens i vermell trenca les tenebres. A unes dues milles de distància per la proa hi havia un vapor incendiat de gran tonatge...»