Així ho explica Pierre Richard: Poetes i jovencells de vint anys, mobilitzats per l'autor i la seva muller, ocuparen, molt abans d'hora, el galliner i el segon amfiteatre. Aquesta mena de públic gratuït, substituint el de paga, considerat sospitós, va fer front a l'oposició clàssica de les butaques i les llotges... Era de notar, sobretot, la cabellera lleonada i la jaqueta roja de Teòfil Gautier, que serà després el memorialista espiritual de l'estrena. Els actors, agafats entre dos focs, interpretaren els seus papers amb més o menys bona voluntat. Tanmateix, aquesta obra de teatre, escriuria aquella tarda mateixa Joanny en el seu periòdic, se n'ha sortit totalment, malgrat l'oposició ben marcada, i malgrat la manera original en què aquesta obra es representa...».

Fou un èxit econòmic, ja que els guanys de taquilla pujaren a quatre mil nou-cents quaranta francs i després del tercer acte, Mame, l'empresari, fa fer signar a Víctor Hugo, l'autor, un contracte, entregant-li no menys de sis mil francs. La segona representació va tenir lloc el 27 d'aquell mateix mes de febrer i encara hi hagué protestes i aldarulls per part dels enemics de l'escriptor però, tanmateix, l'obra s'imposà. Es representà trenta-sis vegades més i així, Hugo triomfava, amb una nova fórmula de teatre romàntic. Les anècdotes d'aquella batalla són nombroses. Balzac va rebre l'impacte, enmig de la cara, d'un tronxo de col. Un d'aquells joves, seguidors del mestre, que es deien representants de la «jove França», va respondre a una senyora madura que se'n reia d'uns versos massa agosarats: No cal que rigueu, Madame, que quan ho feis mostrau les vostres dentotes! Hi hagué sobre el pati de butaques pluja de papers i de petits objectes i els comentaris foren de tota mena. Sainte-Veuve, crític de la Revue de París, que havia de reconèixer amb elogis de paraula els mèrits de la peça teatral, gelós, no en volgué escriure res. Víctor Hugo va escriure vuit obres de teatre. A més d'Hernani, les més conegudes foren Ruy Blas i Les burgraves, però el fracàs d'aquesta darrera, el 1843, advertí l'escriptor que el bon temps del romanticisme teatral s'havia acabat. Aquells mateixos dies va perdre la seva filla, que morí ofegada a la platja de Villequier, on havia anat en viatge de noces. Hugo no va voler treballar més i el seu caràcter es va fer amargat i amargant. Però el balanç final era certament ambiciós. La batalla d'Hernani ens demostra fins a quin punt el debat intel·lectual, a la França del segle XIX, era viu i renovador.