A França creix l'atur provocant gran alarma social i aquest mes de febrer; els estudiants i treballadors entren a les Tulleries demanant la proclamació de la República. Aquesta serà efectiva el mes de juny. En aquest estat de coses, la Revolució desencadena una allau de nous periòdics: Le Christ Républicain, L'Avant-Garde, Le Salut Public, Le Diable Rose, Journal La Commune de Paris, Le Napoléon, Le Bien Public, L'Événement, Le Representant du Peuple, La Réforme Économique, La Commune de Paris, Le Peuple Constituant i va veure també el renaixement d'una capçalera que ja s'havia fet famosa el 1789, L'Ami du Peuple, dirigit per F.V. Raspail.
Amb aquesta temàtica i mar de fons, és a dir, el periodisme polític francès de la segona meitat del segle XIX, es troba Guy de Maupassant (1850-1893), gran escriptor realista i d'estil sobri i autèntic, a l'hora d'escriure la seva inspirada novel·la Bel Ami, segons alguns crítics basada en fets reals. Es tracta d'un fill de pagesos que gràcies als camins del periodisme polític i de les seves naturals condicions per seduir les dones, aconsegueix d'escalar els llocs poderosos de la societat parisenca. Aquest personatge, certament ambiciós, que ens descobreix els entrellats d'aquelles empreses periodístiques, arriba al cim de les seves ambicions gràcies a tres dones: Raquel, la prostituta del Follies-Beergère, que el podrà convèncer que és un al·lot atractiu; Clotilde de Marelle, que el proclamarà gran figura de la premsa; Magdalena Forestier, que el converteix en cronista polític, i la senyora Walter, esposa del director, que li obrirà les portes de París a més del seu cor, a més d'aconseguir a través d'aquesta tots els secrets polítics i financers de la capital. Finalment es casarà amb la filla dels Walter i amb aquesta posició esdevé un dels personatges més poderosos de la Ciutat-Llum. «Aquell periòdic, La Vie Française, era, abans que tota altra cosa, un diari de diners. El propietari era un home de diners al qual havien servit de palanca la premsa i la Diputació. Fent una arma de la senzillesa, sempre havia maniobrat sota la màscara somrient d'home obert, però no emprava en les seves empreses qualsevol, sense abans haver-lo tractat, provat, ensumat i comprovat que era astut, audaç i dúctil...».
«L'home que dirigia i manava el batalló de reporters havia d'estar sempre alerta, i sempre en guàrdia, desconfiant, prevenint, destre, vigilant i adaptable, armat amb totes les astúcies i dotat d'un olfacte infalible per descobrir la notícia falsa a la primera ullada, jutjar el que convé dir i el que s'ha de callar, com endevinar el que interessa al públic. I al final, l'ha de saber presentar de tal manera que l'efecte es multipliqui...».
<7b>
