El mite d'Ifigènia (1786)

Wolfang Goethe (1749"1832), el més conegut dels poetes alemanys, nascut a Frankfurt del Main, estrena la seva tragèdia Ifigènia en Tàuride, que recrea un cop més el famós mite grec. Ifigènia, filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, ha passat al món de la llegenda com la bella hel·lènica que va estar a punt d'esser víctima d'un pare desnaturalitzat. Si per una banda aquest episodi ens recorda llunyanament el capítol bíblic d'Isaac i Jacob, per un altra ens porta la mítica o no tan mítica Guerra de Troia. El pare d'Ifigènia, cap dels grecs reunits contra Troia, va voler sacrificar-la a Diana per tal d'obtenir la protecció dels déus, els quals mantenien, gràcies als vents adversos, l'esquadra hel·lènica captiva en el port d'Aulis. Però la deessa va substituir Ifigènia per una vedella i se'n va dur l'al·lota a Tàuride, on la va fer sacerdotessa seva. Aquesta Tàuride o país del Tauro era el que es troba a la gran serralada d'altes muntanyes a l'Àsia Menor, entre la Cilícia i la Capadòcia, un país amb moltes riqueses minerals dominat pel puig Argeo, amb una altura de quatre mil metres. La qüestió és que el mite d'Ifigènia fou font d'innombrables relats i obres de teatre. Així, Racine escrivia la seva Ifigènia en Aulide el 1674, inferior segons els crítics a la d'Eurípides. El 1774, Gluck, componia una òpera dels mateix nom. Critòfor Gluck (1714-1787), músic alemany, en va fer encara una segona òpera del mateix tema, Ifigènia en Tàuride, entre d'altres obres admirables com aquella Armida tan celebrada. Ifigènia en Tàuride, del 1779, tragèdia lírica en quatre actes, presenta, com diuen els especialistes, música d'una puresa admirable. Però sempre haurem de retrocedir en el temps vers Eurípides, a la seva Ifigènia en Aulis, la tragèdia pòstuma i obra mestra del poeta, estrenada cap al 405 abans de Crist i la també seva Ifigènia en Tàuride, que conté escenes admirables. Tot plegat, el mite d'Ifigènia seria el de tants altres grans personatges de la literatura popular que foren salvades d'un cruel destí gràcies a l'enginy, a l'engany. Quan algú salva la víctima i fa creure al tirà que és morta. És l'argument de contes immortals, Blancaneus, entre d'altres. «Si jo tingués, pare, el llenguatge d'Orfeu "diu Ifigènia a la tragèdia d'Eurípides" i pogués convèncer cantant, de manera que fins i tot les pedres em mostrassin admiració, així ho faria en la teva presència. Però només puc vessar llàgrimes. Com la branqueta d'olivera, pregant, em vull abraçar als teus genolls amb el meu cos i demanar-te que no em sacrifiquis tan abans d'hora. És dolç veure la llum de cada dia i tu em vols fer visitar el ventre de la terra. Jo t'anomenava pare i tu em deies filla, tot això entre dolces afalagadures. I tu desitjaves veure'm un dia com la filla feliç a casa del seu espòs, plena de vida... I jo et veia molt vellet, en el meu palau, en grata hospitalitat, en recompensa per les penalitats que sofrires per criar-me... Jo tinc ben presents aquestes promeses de pare i filla, però tu ara ho has oblidat tot i vols la meva mort...».