Quan ve la fi de l'estiu a la platja, l'aigua i l'arena s'ensenyoreixen de l'espai i es fan seus tots els records i totes les històries dels visitants dels últims mesos. L'aigua llepa l'arena, tot deixant-hi blaus i blancs momentanis, daurats amb el crepuscle que encén els primers estels. Si les ones hi arriben amb força, l'aigua es polvoritza i s'espargeix deixant un gust salobre per tot l'entorn, regalims de rovell a les façanes blanques de calç, taques als blaus i als verds de portes i persianes. Vist des de lluny i sense mullar-se, a la tardor les platges poden clavar una punyida ben decidida als records tendres i vius de l'estiu; com si s'obrissin les ferides que no han tingut temps ni ganes de cicatritzar. Sempre es recorden els estius i les platges, llocs on les aventures hi han esdevingut meravelloses, o podrien haver-ho estat; com els berenars a les roques dels bons poetes d'abans. A mesura que passen els anys cada platja esdevé un capítol escrit, potser tan sols embastat, que reverdeix i excita els sentiments. Instantànies que es guarden a qualsevol racó fins que "una música, el gust d'un vas de vi, el tacte amb la pell d'una abraçada furtiva" obrin de bat a bat les portes de l'arxiu de les sensacions, que es posa en moviment. L'enyorança de les coses que se n'anaren massa aviat destapa el buit que sempre deixen els bons gusts dels plaers. La primavera d'hivern algú mira una platja, veu el Sol que va a pondre's massa dejorn, el vent que desdibuixa de l'arena els rastres dels cossos de l'estiu, i sent que no voldria plorar. Ha vist tantes platges: Mediterrània, Atlàntic, Pacífic, Mar Roja o Mar Negra, que la fi de l'estiu se li fa irresistible. Potser tot això és una mentida, tan sols un somni irreal que només es fa present quan l'aigua i l'arena, a la fi sols, en fan de les seves: es rebolquen, s'abracen, es llepen, es penetren i sempre tot és un començar de bell nou. Perquè mai no n'hi ha prou. I la llum tardorenca que ho il·lumina!