Avui, vigília de les festivitats de Tots Sants i dels Morts, és, potser, interessant pegar una ullada sobre els nostres morts més antics, per exemple, el de la cova funerària de Son Boronat, bella possessió que fou del poeta Guillem Colom i Ferrà i que és una de les necròpolis més curioses de l'època talaiòtica.

La cova de Son Boronat, estudiada per l'arqueòleg Víctor Guerrero el 1978, es troba al vessant nord de la Serra de Na Burguesa, no lluny de la vila de Calvià. Es localitza sobre un penya-segat en el Penyal del Migdia, a devers tres-cents seixanta metres sobre el nivell de la mar. Es tracta d'un difícil i perillós accés que porta a una petita cova natural, irregular, allargada en sentit SE"NW, de dimensions molt variables, entre els quatre metres d'amplària i sis metres de llargària. Atalaiant una petita vall, amb conreus diversos i boscatge de pins, devia constituir un lloc funerari secret, protegit de profanacions a causa de les dificultats del terreny. Una de les característiques dels enterraments en tals hipogeus naturals són els taüts o caixes de mort. Hi ha urnes de marès, més o menys treballades, i això és el més curiós, una mena de taüts de fusta, fetes de la soca d'un arbre, buidada al foc i ganivet, molts semblant al sistema que des de centúries enrera han fet servir els indígenes de l'Orinoco i l'Amazones per construir les seves embarcacions fluvials. Però aquí, la nau, de fusta de pi o alzina, estava destinada a un viatge més trascendent. Aquest jaciment, enquadrat dins el complexe ritual funerari que caracteritza les darreres etapes de la cultura talaiòtica, mostra, doncs, una certa preocupació per cconservar el cos del difunt, potser un jerarca, que entrava en aquella cambra de fosca eterna acompanyat dels objectes que gaudí en vida: punyals, ornaments, teixits que segurament feien la funció de sudari, tasques de ferro i pasta de vidre a manera de joia, ceràmiques...

El rite de les inhumacions infantils es feia dins urnes de marès o de ceràmica, imitacions campanienses en aquest cas, unes grises, altres d'aigila negrenca, de formes abombades o globulars. Potser també aquests infants eren fills de personatges significats i amb accés, per tant, a cambra mortuòria tan singular i protegida.

En el mateix jaciment, Edward A. Sanders cercà restes d'animals antics i la seva recerca fou fructuosa, espècies llunyanes de Myotragus, Hipnomys i Nesiofites...

En resum, un cementiri dels nostres avantpassats amb vestigis de la fauna que precedí l'aparició de l'home.