Les sorpreses dels paisatges arriben amb les diferents hores, amb les llums que hi van a parar. Allò que a primera hora només era una silueta, quan puja el sol és un arbre o una casa sobre la terra. Potser un camperol que mena animals a la pastura. Les muntanyes canvien de color; també l'aire es pinta diferent, segons el lloc i el temps. Un dia passam per una carretera i a la dreta hi ha tota l'extensió d'aigua d'un gran llac. Algú hi pesca des de la vora, uns al·lotells es banyen a una petita platja situada prop d'un grup d'arbres. Unes barques, vermelles i verdes, romanen quietes fora de l'aigua. Els ocells es llancen amb gran precisió i astúcia, i se'n van amb un peix que es revincla atrapat al seu bec. Lluny, mirant cap a l'horitzó, l'aire es belluga com si estàs dins una olla a punt d'alçar el bull. Tot normal i natural. Un home llaura un tros de terra que va des del camí a un petit palmerar.

Quan ha passat la tarda i el sol s'ha ficat rere la llunyana muntanya, llavors es produeix ràpidament un canvi que ho deixa tot girat. Altre cop tornen les siluetes i es mouen els colors. El llac que abans era una superfície amb gent, ocells i núvols, ara és un espai tintat de roses, blaus, grisos, vermells,... Colors que no estan quiets, perquè a cada minut que passa tot se'n va i arriben coses noves. Un s'atura i diu: «Aquesta és la meva», alhora que dispara la càmera que captarà aquell instant que, mai de mais, no es repetirà. En mirar"ho sobre el paper fotogràfic arriben les sensacions que tocaren la nostra sensibilitat, i es desperta el dia i el lloc, i tot ressuscita. Aquell dia "està escrit a la plegueta" era a començaments de gener i, havent visitat la piràmide de Favara, amb els maons de fang i palla que han aguantat milers d'anys, el birket Qarun, el gran llac de l'oasi del Faium (el de les llimones petites de la setmana passada) havia canviat de colors.