En aquesta data, Vincent Van Gogh (1853-1890), el pintor holandès amb obra influïda per Toulouse-Lautrec i Gauguin i que destaca per la llum, tot fent servir colors purs aplicats en petites pinzellades regulars, escriu una de les seves cartes a Theo on cerca un significat transcendent a la seva vida. Aquest artista, que patí greus alteracions mentals, que cercà una sortida a les seves angoixes entregant-se al suïcidi, fou poc conegut en vida, rebutjat i maltractat i només adquirí fama després de mort. Els seus llenços Els homes que mengen patates, El gerro dels girasols, El cafè nocturn, El camp de blat, El retrat del doctor Gachet o la vista de la seva cambra, són els més celebrats. Els seus paisatges, com el titulat Vista d'Auvers, demostren que se sentí fortament atret pel clima i l'ambient de França, on treballà i sofrí...

«Això de cansar-me fent feina em va bé. Però tot plegat no impedeix que tengui una forta necessitat de... religió. Sí. Religió. Aleshores, de nit, me'n vaig a pintar les estrelles... Com diu Víctor Hugo: 'Déu és un far intermitent i en aquest cas, ara, passam de veritat pel seu eclipse'. Jo voldria només que ens pogués demostrar algú quelcom que ens tranquil·litzàs i ens consolàs, de manera que deixàssim de sentir-nos culpables o dissortats i que així poguéssim marxar sense perdre'ns en la solitud o en el no-res i sense tenir por a cada passa de témer o calcular nerviosament el mal que sense voler podem ocasionar als altres...».

Cerca Van Gogh en els texts dels savis del seu temps. Especula amb les idees del més enllà. Vol sentir les emocions com una música. Escolta el vent de la Provença, el mistral i espera respostes d'una natura que se li apareix sempre lluminosa i callada. Diu que llegeix, amb molta atenció i en versió francesa, el llibre de Tolstoi La meva religió i exposa sobre la carta les seves impressions: «Tolstoi no sembla creure molt en la resurrecció, sigui del cos, sigui de l'ànima. Sobretot no sembla creure en el cel, i així raona les coses com un nihilista, però en oposició, sota un cert sentit, a les idees d'aquells i concedeix una gran importància al bé que es fa, ja que probablement és tot el que tenim. I si no creu en la resurrecció, creu en la vida, en la marxa de la humanitat, en l'home i l'obra continuada infal·liblement, quasi, per la humanitat de la generació següent. Vull dir finalment que la consolació que ens dóna no és quelcom efímer. Ell mateix que és noble sap fer d'obrer, sap fer brotes, sap arranjar corrioles, sap conduir un carro, sap llaurar la terra. Jo no sé fer res de tot això, però sé respectar un ànima humana que sigui prou enèrgica com per reformar-se a sí mateixa...».