Virgili, ja famós, amic de Mecenes, rep l'encàrrec de compondre les Geòrgiques. Durant set anys hi treballa. Retirat a Nàpols, malgrat tenir una casa prop dels jardins de Mecenes, a Roma, a la zona de l'Esquilí, intenta fer una obra que el deixi del tot satisfet. Llavors, en altres refugis «literaris», ja sigui a Tarento o a Sicília, emprèn el que ha d'esser la seva obra mestra, l'Eneida, un somni ambiciós que el temptava des del començament de la seva carrera poètica. Seran deu anys de feina, els darrers de la seva vida. Però les seves ànsies de perfecció el porten ben sovint a desanimar-se. Escriu i un cop escrit, trenca el paper. Cerca inspiració geogràfica i es trasllada a Grècia i a Àsia. Per allà, durant tres anys, vol donar al manuscrit la perfecció somniada. Aquest viatge, als seus cinquanta-un anys, se li presenta, però, molt feixuc. I torna a Itàlia malalt. Sembla que una insolació, quan visitava la ciutat de Megara, l'ha derrotat. Arriba a Brindis i ja es sent morir. Demana, tot ple d'angoixa, els seus papers manuscrits, que ell mateix, amb pròpia mà, vol entregar al foc. Diu que cal destruir obra tan imperfecta. Ja la farà un altre millor que ell. Afortunadament, no li fan cas i els poemes són definitivament conservats per August. La ciutat de Brindis serà la seva tomba i el seu esperit, en els darrers instants, es mostra inquiet, turmentat per aquestes ànsies de perfecció que segons ell no ha arribat a assolir. Ja a les portes de la mort, el poeta llatí més important de la història es sent frustrat, fracassat, perdut... Amb un fil de veu diu que ha tudat la seva vida...

Havia nascut prop de Màntua. Era un esperit delicat que segons els seus biògrafs tenia una ànima massa dolça i sensible. La seva gran curolla fou la d'imitar i encara superar els grans poetes antics com Teòcrit i Homer. Arribarà al final de la seva vida tot pensant que no ho ha pogut aconseguir. I potser ell mateix ignora les pròpies virtuts, el toc de genialitat que li concedí la natura, la seva meravellosa destresa, la seva indubtable personalitat, la perfecció del seu estil que ell no sap veure...

Així, sentint-se el poeta pitjor del món baixa a la tomba. Ja és dissort al cap de tota una vida d'èxits, de bona taula i millors aliments, de belles cambres encoixinades, de jardins i horts que treballen els seus esclaus, de sentir-se protegit pels senyors més poderosos de la Terra... avergonyir-se de les seves pròpies creacions i demanar el foc per a cada un dels seus llibres. Potser aquestes reflexions serien bones per a molts dels nostres poetes que es creuen tocats per l'ala dels àngels i es pensen que freguen amb un dit la volta del cel.