I en aquests temps que corren, quan tanta relació ambigua i vidriosa pretén que l'abraçada del sexe més natural és la més borda, prolifera en el món de l'espectacle (amb els aplaudiments de bona part del públic femení, això és el més greu), el «show» misògin. És una forma molt subtil de fer la burleta de la dona, desfressant-la de número còmic. I així, actors hererosexuals i homosexuals es vesteixen de dones (Morancos, per exemple) i ridiculitzen la condició femenina. És curiós que els col·lectius feministes no ataquin aquesta propaganda indigna dels temps que corren. Però aquesta casta d'espectacle ha existit sempre i formava part, amb molta freqüència, de la corrupció grega i romana. I com que mai hi ha res nou sota la volta del cel, aquell estiu de festes populars de 1690, a Mallorca, ja es varen veure coses com aquestes. Va esser un estiu de bauxa per a tots els ciutadans puix, a causa del matrimoni reial, tota l'aristocràcia illenca s'havia volgut lluir en cavalcades, processons solemnes, jocs cavallerescos, músiques i carros triomfals, cursa de braus al Born... I enmig de tot això, l'espectacle per a riure a balquena, vells i joves, petits i grans: una companyia d'homes, vestits de dona, armats amb arcabussos i espases, van per tota la ciutat pegant trons, fent el ximple, aixecant-se les faldes i armant escàndol. Aquest divertiment, que es perllongaria fins a les tres de la matinada, seria molt comentat i celebrat. Fou un estiu molt sec i calorós, sense gota d'aigua. La bauxa popular s'anà apagant tot el mes de setembre i es començaren a fer pregàries públiques demanant la pluja. No plogué fins el desembre. Mentrestant, passaren altres succeïts que mogueren tota casta de comentaris en veu baixa. Dins l'església de Santa Eulàlia, un criat del bisbe, matà a coltellades mossèn Magarola. I per si el poble no havia tingut prou emocions, hi hagué aquell any un sonat acte de fe, a Sant Domingo, contra nou persones, per renegats, mentiders i un judaïtzant. No es podia demanar més. Tothom es podia entretenir a la finestra o al carrer, a la posta de sol, després de la suada laboral, per a seguir de prop la festa o la nova del moment, com aquell grup de captius que havent fuit d'Alger tornaven a Mallorca enmig de l'entusiasme dels seus compatriotes. Però tornant a la misogínia eren temps aquells de mala propaganda per a les dones per part d'alguns poetes, fins i tot de Lope de Vega, que en una de les seves estrofes satíriques no dubta a qualificar la dona de mort i verí de l'home, la cosa més ingrata de la terra, àngel i arpia alhora...