La negació s'ha convertit en una afirmació al mateix temps que evita la culpa i la responsabilitat.

Quan es veuen les concentracions de gent, especialment de joves, durant els dies corresponents a determinats esdeveniments i es diu que formen part de la seva realitat en negatiu, per exemple, les no-festes, els no-festivals, els no-botellades… fa la sensació que una gran part de la societat es tranquil·litza en entendre que no hi ha cap problema perquè les festes o l'esdeveniment en qüestió ha estat suspès, com si el problema estàs en el marc de la realitat, no en ella mateixa.

De nou, s'aprecia com el llenguatge defineix la realitat i el fa en positiu i en negatiu, perquè el que no s’anomena no existeix i el que s’anomeni sota una negació tampoc. I això que sembla molt nou i propi del moment actual és una cosa que el masclisme ha utilitzat sempre.

La violència de gènere és la 'no-violència' per a una gran part de la societat. No existeix perquè no s’anomena i quan existeix es diu que no és violència de gènere, que és 'violència domèstica' o 'violència familiar', idea que porta al fet que una part de la societat quedi tranquil·la davant la invisibilitat del problema i se’n despreocupi de la situació. Però, sobretot, trasllada la responsabilitat a una altra persona o a un altre nivell: a la política, a la dona perquè no ha denunciat o perquè ho ha fet, als entorns de la víctima perquè no l'han secundat prou, als qui varen actuar en la situació des del punt de vista professional per no haver detectat la violència o per no haver solucionat el problema… i així podríem seguir sense cap final, amb la condició que ningú es vegi a si mateix amb responsabilitat davant la normalitat que empra la violència que sofreixen les dones.

I si la violència de gènere és la 'no-violència', els homes són els 'no-violents'. Segons aquest plantejament, els homes no són responsables de la violència contra les dones i quan s'assassina o maltracta a una dona es diu que és un «problema domèstic o familiar» duit a terme per una «persona» que estava sota els efectes de l'alcohol, d'alguna substància tòxica o que pateix algun tipus de trastorn mental. Per tots aquests motius, que l'agressor sigui home i que hi hagi tota una història de violència prèvia amparada per la complicitat del silenci i la passivitat social, és menor i anecdòtic.

Des d'aquestes referències aconsegueixen tres grans objectius. El primer és invisibilitzar la violència de gènere; el segon és amagar els homes com a responsables i autors d'aquesta i en tercer lloc, en proposar la violència al marge de motivacions, contextos i objectius, presentar a les dones com a violentes en el mateix context i nivell que els homes, circumstància que resulta fàcilment acceptable en comptar amb el mite de la perversitat i maldat de les dones.

La seva jugada és clara. Si és violència els autors són 'no-homes' i si els autors són homes llavors és 'no-violència'. Si les autores són dones llavors sempre és violència.

És igual que el 95% dels homicidis del planeta siguin comesos per homes, tal com recullen els informes de Nacions Unides i que el 100% de la violència de gènere sigui duita a terme per homes, la referència és que els homes són 'no-violents' i, per tant, els violents són 'no-homes'. D'aquesta manera es desvincula la decisió i l'ús racional de la violència de la masculinitat i s'anul·len totes les referències culturals que faciliten l'ús de la violència contra les dones des d'aquesta acceptació social que porta a dir a les víctimes això de «el meu marit em pega el normal» i a sentir-se culpables i avergonyides per la violència que sofreixen per ser presentades com a «males dones», que necessiten ser corregides o castigades pel «bon home» per a mantenir l'ordre i evitar el caos que embolica a la condició femenina.

Autoria de l’article i context on es publica a: https://bit.ly/3yZYmTs